Autor: Elna Bai

Salomon

La vida, tanmateix

  He sortit a la Diagonal. El cel és gris, exceptuant algunes clapes d’un blau pàl·lid. Em sembla que ja no veuré el sol. Demano per l’avinguda de Pedralbes. Per estalviar-me el trànsit, pujo una bona estona per un dels carrers paral·lels. La retrobo, però, en el seu darrer tram, quan la ciutat ja comença a desaparèixer. Aleshores, el verd s’imposa. Entro en una altra modernitat: l’Edat Mitjana, Monestir de Pedralbes. És estrany: soc o no soc a Barcelona? Fins al 17 de febrer, el seu interior acull l’obra de l’artista jueva Charlotte Salomon. Fa un temps m’havia trobat, per casualitat, amb el seu nom, però de la seva obra no en coneixia pràcticament res. Ben poca cosa també de la seva vida; recordava, això sí, que havia mort jove, assassinada a Auschwitz. Travesso algunes de les sales del monestir antigament habitades. Absència, presència. Llibres, manuscrits, objectes, olors. La darrera llum del dia. Surto al claustre. Silenci. Només trencat pel cant estrany d’un ocell del qual no en sé el nom, invisible, amagat entre els …

Contra els absoluts

  Joan-Carles Mèlich és un dels pensadors més importants que tenim a Catalunya. La seva trajectòria intel·lectual ha adquirit una coherència i una consistència molt notables. El seu corpus bibliogràfic és força extens. Contra els absoluts és una magnífica porta d’entrada al seu pensament. A més, la forma que pren aquest volum és molt accessible: són unes converses que l’autor manté amb Ignasi Moreta, professor de literatura catalana i editor de Fragmenta, i que ens permet conèixer (o reconèixer si ja l’hem llegit) alguns dels temes essencials de la seva filosofia, així com part de la seva singladura intel·lectual i vital. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor, “perquè quan dona forma escrita al seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l’assaig que el tractat, la prosa que la metafísica”, esmenta Moreta en el pròleg del llibre. Mèlich dona valor a l’estètica d’un text. No és casual. És un pensador que ha dialogat àmpliament amb la tradició literària, no només amb la filosofia acadèmica. En aquest sentit, Dostoievski i Kafka són dos dels …

L’art de Velázquez

  L’art ens encoratja, ens empeny, ens provoca. Alguna cosa canvia en nosaltres, encara que no sabem ben bé què. En la pintura succeeix també quan contemplem un rostre o una natura morta, posem per cas, i que no són necessàriament bonics. Potser són les ombres magníficament distribuïdes, enmig de minúsculs esclats de llum, o una mirada malenconiosa, allò que ens fa partícips d’una emoció o d’una veritat. Hi ha un misteri, naturalment, perquè tot art autèntic és, en el fons, un enigma. Això es comprèn o, millor dit, es percep l’incomprensible quan dialoguem modestament amb els grans mestres. Amb Velázquez, per exemple. Del Museu del Prado només podien sortir alhora set obres del genial artista sevillà. Fins al 3 de març seran a Barcelona, al CaixaForum, amb altres peces pictòriques relacionades amb el Segle d’Or espanyol d’artistes de procedències diverses. Tot i la qualitat d’aquestes últimes, l’univers format per les set de Velázquez, col·locades en cada un dels espais temàtics en què s’ha dividit l’exposició, resplendeixen de veritat, d’una veritat, però, humana i senzilla. …

De Beethoven a Bradbury

  El 22 de desembre de 1808, Beethoven estrenava alhora algunes de les seves composicions més extraordinàries, entre les quals el Concert per a piano número 4, la Simfonia núm 5 i la Simfonia núm 6. La revolta i la desesperació de la primera contrasten amb la bellesa, la serenitat i la poesia de la segona. Un sentit cant a la natura, però “més una expressió de sentiments que una pintura”, en paraules del mateix compositor. Cada cop més solitari, s’inspira tot passejant pels boscos propers a Viena, lluny de les multituds. Beethoven estimava profundament la natura, però no era un ecologista, tal com entenem avui la paraula. En aquella època no tenia sentit. El període industrial tot just estava trucant a la porta. Gairebé tres quarts de segle més tard, amb la Revolució Industrial ja en plenitud, Anton Bruckner estrena la seva Quarta Simfonia. És també una commovedora expressió d’amor i d’agraïment a la natura, especialment en el seu primer moviment. El medi natural era pel compositor, creient de tot cor, el mirall en …

Llocs i rostres

  L’italià Michelangelo Antonioni deia que no es cansava mai de mirar. Fer cinema és, d’alguna manera, construir una mirada per intentar comprendre, una forma de projectar-se al món. Fer cinema és viure, naturalment, i viure fa rejovenir. Agnès Varda és una jove de noranta anys. El seu cinema capta l’essència d’un món complex i en descomposició, però al qual li reserva moments de vitalitat. Són fragments acompanyats d’una mirada humanista, fresca i insubornable. En la seva darrera pel·lícula, projectada enguany, Visages, Villages (traduïda aquí com Caras y lugares) rep la col·laboració del fotògraf i artista gràfic JR. Ambdós, com si fos una road movie, recorren la França rural en una furgoneta transformada en fotomaton, amb l’objectiu de conèixer persones i intercanviar històries. Tot seguit, els retrats, gegants, d’aquestes persones són penjats en llocs públics, creant, òbviament, expectació, però sobretot una profunda reflexió. El film, tot ell, té la qualitat i la sensibilitat de les grans obres d’art. Varda fou una figura important de la Nouvelle Vague. La  barreja de ficció i documental impregna la seva obra. …

Turguénev, avui

  Ivan Turguénev, un dels grans de la literatura russa i europea de tots els temps, va néixer un dia de novembre de l’any 1818. Aprofitem l’efemèride, doncs, per recordar la seva figura i intentar situar el seu pensament estètic i social en el món d’avui. Isaiah Berlin, destacat pensador del segle XX, en el seu imprescindible Pensadors russos, ens descriu l’autor rus com un home liberal, cautelós, escèptic i aliè a qualsevol doctrina. Però no es va quedar en la inacció, sinó que va intervenir, a través, sobretot, d’algunes de les seves novel·les, en el debat polític i social del moment. Sovint, però, a desgrat seu. No volia que això pogués interferir en allò que més admirava: l’art i la bellesa. De fet, si llegim alguns dels seus llibres ens adonem com una impressió lírica i malenconiosa travessa no solament la descripció del paisatge sinó també la dels caràcters humans. Turguénev posseïa una virtut que ja molts voldrien: l’empatia, ”la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades agudament antitètics als seus” (Berlin). …

Juan Ugalde

Turbulències

  Quan passejo pels jardins i camins més plàcids de Montjuïc, a l’hora foscant, encara em sembla que veig, ara aquí, ara allà, algunes de les imatges que havia deixat enrere feia poc. Unes imatges que m’havien impressionat. M’assec al costat d’un petit estany, ple de fulles. Estic sola. Però de sobte tinc davant meu un grup de persones. Sembla que esperin el tren o el bus. Gent anònima, absorta en els seus pensaments. N’arriben més, es mouen lentament, els seus gestos són precisos. De sobte, uns raigs d’aigua amb molta pressió s’abaten contra elles i les fan caure. Algunes ho fan com ninots, altres resisteixen. Quan tot ha passat, es van aixecant de mica en mica, ajudant-se mútuament. No tot està perdut, després de la violència, la vulnerabilitat, hi ha espai per a la solidaritat. Tota l’escena l’he recollida d’una videoprojecció de Bill Viola, The Raft. El mateix autor la descriu com “una imatge de destrucció i supervivència”. És una de les obres que podem trobar a la magnífica exposició Turbulències, formada per un …

Ronis

Una llum en les tenebres

  El seu nom acompanya sovint el de Franz Kafka, però és evident que fou una dona que va volar molt més enllà. Era, és, Milena Jesenská. Rebel gairebé des de l’alba: no accepta les convencions burgeses de l’època, sobretot les que fan referència a la dona. Fou, doncs, un ésser lliure, palpitant, amant de la cultura, en particular de la literatura. La seva vida és un elogi, també, a l’amor: ”Per ella l’amor era l’única vida autèntica i gran… No tenia por ni considerava que fos cap vergonya sentir intensament. L’amor era per ella una cosa transparent, natural…”, va deixar dit l’escriptora i amiga Margarete Buber-Neumann en la biografia que li va dedicar. En les hores fosques, Milena no va defugir el compromís. S’oposa a l’estalinisme i al nazisme. Precisament, amb l’ocupació nazi de Txecoslovàquia és capturada per la Gestapo i deportada al camp de Ravensbrück, on mor un dia de primavera de l’any 1944. Allà havia conegut precisament Margarete, que sí que va sobreviure a l’horror nazi. Milena Jesenská va néixer a Praga …

Casas

Costums d’ahir i d’avui

  Robert Robert (1830-1873). Us sona? Una mica sí, oi? Bé, ja sabem que som un país que no sol tractar massa bé algunes de les seves figures. Si més no, tenim una certa tendència a l’oblit i a la indiferència. Potser això s’explica, en part, a causa d’alguns avatars històrics especialment cruents que hem hagut de patir. Així, és normal que per certs règims i corrents el personatge en qüestió, proper a idees liberals i republicanes, i partícip de revolucions, no els despertés massa simpaties. Robert Robert va reeixir, sobretot, en el periodisme i en la literatura. Fou un dels fundadors del periodisme modern en llengua catalana. Ho va aconseguir amb una obra molt breu, com veurem, però n’hi va haver prou perquè contribuís a vigoritzar també la prosa en català. Orfe de pare als sis anys, va ser aprenent de joier durant un temps. Decantat més tard envers el periodisme, va viure la bohèmia del Madrid de mitjans de segle XIX. Allà, publica a diversos periòdics i participa activament a la revolució de …

Una democràcia tímida

  Exhumaran Franco (ja era hora), però el franquisme hi continuarà sent. Una vergonya per a la democràcia, i ja fa més de quaranta anys que dura. Posem uns quants exemples: l’existència d’una fundació que enalteix la figura del dictador, carrers dedicats a personatges infames del règim o proclames d’una extrema dreta cada cop més envalentida. A més, diversos militars a la reserva han signat fa poques setmanes un manifest lloant la dictadura criminal. Torturadors i altres botxins no han passat mai comptes amb la justícia. L’herència del franquisme es percep també en algunes grans empreses espanyoles, en el vessant més conservador de la judicatura o en la mateixa monarquia. És com si a la Transició només se li hagués permès dibuixar una única capa de vernís democràtic; els fonaments no havien de ser alterats. En tots aquests anys no hi ha hagut reparació per a les víctimes ni s’han anul-lat els judicis sumaríssims del franquisme. Millor no obrir ferides, diuen alguns. És una venjança, afegeixen uns altres. No: és una qüestió de justícia. Un …