OPINIÓ
Feu un comentari

Una democràcia tímida

 

Exhumaran Franco (ja era hora), però el franquisme hi continuarà sent. Una vergonya per a la democràcia, i ja fa més de quaranta anys que dura. Posem uns quants exemples: l’existència d’una fundació que enalteix la figura del dictador, carrers dedicats a personatges infames del règim o proclames d’una extrema dreta cada cop més envalentida. A més, diversos militars a la reserva han signat fa poques setmanes un manifest lloant la dictadura criminal. Torturadors i altres botxins no han passat mai comptes amb la justícia. L’herència del franquisme es percep també en algunes grans empreses espanyoles, en el vessant més conservador de la judicatura o en la mateixa monarquia.

És com si a la Transició només se li hagués permès dibuixar una única capa de vernís democràtic; els fonaments no havien de ser alterats. En tots aquests anys no hi ha hagut reparació per a les víctimes ni s’han anul-lat els judicis sumaríssims del franquisme. Millor no obrir ferides, diuen alguns. És una venjança, afegeixen uns altres. No: és una qüestió de justícia. Un altre fet incontestable: milers de persones continuen enterrades en fosses.

Sembla ser que quan s’exhumi el general feixista s’haurà d’efectuar a la nit, gairebé d’amagat. La vicepresidenta del govern espanyol ha assenyalat fa poc que si els familiars del dictador (una colla, per cert, que s’ha beneficiat sense cap mena de vergonya de l’espoliació feta pel seu parent) no se’n fan càrrec de les restes, el govern buscarà un lloc “digne i respectuós”. Sí, sobretot això: digne i respectuós.

Ho hem de recordar, si cal, una altra vegada: Franco fou un assassí, responsable directe (amb l’ajuda i la complicitat d’altres milers, naturalment) de la mort i del sofriment de centenars de milers de persones. Què s’ha fet durant aquests anys de democràcia per restablir la memòria de les víctimes?

León Felipe (1884-1968) fou un dels poetes destacats del segle XX en llengua castellana. Autor inclassificable, antifranquista, no té encara el reconeixement que la seva obra mereix. D’aquí a pocs dies es commemoren els cinquanta anys de la seva mort. Farmacèutic de professió, traductor de Whitman, es va exiliar a Mèxic, on va desplegar una intensa campanya en defensa de la República. Què pensaria avui sobre el Valle de los Caídos i observés que tot continua igual (esperem que per poc temps)? Què diria de la nostra democràcia?

Acabem justament amb un dels seus poemes:

HAY DOS ESPAÑAS (1942)

Hay dos Españas: la del soldado y la del poeta. La de la espada fratricida y la de la canción vagabunda. Hay dos Españas y una sola canción. Y ésta es la canción del poeta vagabundo:

Franco, tuya es la hacienda,
la casa,
el caballo
y la pistola.
Mía es la voz antigua de la tierra.
Tú te quedas con todo y me dejas desnudo y errante por el mundo…
Mas yo te dejo mudo… ¡mudo!
y cómo vas a recoger el trigo
y a alimentar el fuego
si yo me llevo la canción?


 

malevitx3

Kazimir Malèvitx. Suprematisme (fragment), 1915.

This entry was posted in: OPINIÓ

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s