MIRADOR, PORTADA
Feu un comentari

El mar més de prop

Boubat

 

S’insisteix molt en l’europeisme (que ja està bé) però poc del sentiment de pertinença a la Mediterrània. Cadascú escull la pàtria que més li agrada o més li convé, i que no sempre coincideix amb les fronteres nacionals. Però després de la infància (en el sentit de Rilke) o de la llengua materna posem per cas, el territori més proper per a molts ciutadans és precisament la Mediterrània. Som fills de la seva història i de la seva diversitat cultural. Per això tot el que s’esdevé a la regió, per bé o per mal, no ens hauria de resultar aliè. Molts fets cabdals de la humanitat han tingut lloc en aquest racó de món o han influenciat en individus procedents d’altres latituds. El mar Mediterrani cabria en una mà si no fos que s’esmuny sempre per entre els dits. S’eixampla per tal de contenir tot el dolor, fruit de la violència i de la indiferència que sovint l’han acompanyat.

La felicitat d’uns quants no pot eixugar tantes llàgrimes. Centenars de persones han perdut la vida enguany intentant creuar el mar. Moltes més són confinades a Líbia en condicions inhumanes o no han pogut desembarcar en alguns ports propers perquè no ho han permès les autoritats europees. Les causes d’aquest drama les hem d’anar a cercar a Síria, a Irak o a països de l’Àfrica negra. El tràfic de persones o la xenofòbia són altres tares d’una societat, la nostra, que tant predica a favor dels drets humans.

El pont de la mar blava, símbol de participació i de comunitat, és víctima de fissures profundes difícils de guarir. Odis i guerres han sacsejat pobles, terres i monuments. Sobreviuen només el cel, els núvols o la bellesa d’uns paisatges encara verges. La pau, la convivència o el diàleg intercultural a nivell global encara semblen una utopia. El fanatisme, el particularisme excloent o el racisme continuen fent mal. Sota un embolcall democràtic, sorgeixen formes autoritàries molt preocupants. A Itàlia, per exemple, on alguns polítics no amaguen la xenofòbia, tan en les seves declaracions públiques com en la pràctica.

Per altra banda, Turquia segueix reprimint els kurds, empresonant opositors polítics o periodistes díscols. Líbia resta immersa en el caos. El conflicte del Pròxim Orient sembla endèmic; però la resignació no és una bona opció. Són necessaris nous actors polítics i socials. Una llum, però, continua brillant: Tunísia. Després de l’anomenada revolució del gessamí que va enderrocar la dictadura, és l’únic país que ha pogut sortir més o menys airós d’entre tots aquells que van iniciar moviments de revolta en el món àrab. Consolida un camí, no sense dificultats (sobretot en l’àmbit social i econòmic), que l’ha de portar, si tot va bé, cap a la plena democràcia, amb un protagonisme especial per a les dones.

A la dècada dels 90, Sarajevo i Bòsnia, microcosmos que acollien mons diversos, van ser víctimes de la guerra i de la neteja ètnica, davant la passivitat de la comunitat internacional. La pau es va acabar fent sense justícia. Des de fa set anys, un altre país, Síria, és víctima de la destrucció i de l’horror. S’ha dessagnat sense que ningú ho hagi pogut evitar. Continuem vivint temps d’èxodes. Sort n’hi ha, però, de la solidaritat de moltes persones. No tot està perdut.


 

Boubat

Edouard Boubat. Portugal, 1956.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s