Autor: Elna Bai

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, el savi humil

  De Pompeu Fabra què podem dir-ne que no s’hagi dit encara? Ben poc, certament. Si és que se’n pot dir alguna cosa nova. Enguany es compleixen els 150 anys del seu naixement (i els setanta de la seva mort). Així que volem recordar, encara que sigui breument, el gran renovador i modernitzador de la llengua catalana. Ho farem a partir d’un article que va escriure l’escriptor i periodista Domènec Guansé*. Pompeu Fabra, nascut a Gràcia l’any 1868, va estudiar enginyeria química per satisfer el seu pare, home de profundes conviccions liberals i republicanes. Aquests estudis, però, no el van pas desagradar. De fet, li van ser útils en la tasca lingüística que va emprendre més endavant, la seva veritable vocació. És conegut que les matemàtiques pures també el van complaure. No és pas rara l’afinitat entre la filologia i les anomenades ciències exactes. Hi ha testimonis que afirmen que en el seu temps d’oci o en els viatges en tramvia s’entretenia en raonaments matemàtics. Alguns dels seus deixebles i admiradors han conservat carpetes del …

Tomatsu

El Japó postatòmic: una mirada

  El sol es va fer trossos, i va caure. El cel, aleshores tan llunyà, també es va desplomar. La llum va créixer tant que va sortir del seu cos. Així que la llum també va morir aquell dia.* Dos dies després, el 8 d’agost de 1945, Albert Camus escrivia al diari Combat: “La civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgisme. Haurem d’elegir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu i la utilització intel·ligent de les conquestes científiques”. La raó havia donat pas, una vegada més, a l’infern. Però la barbàrie no va acabar aquí, a Hiroshima. L’endemà dia 9, Nagasaki també havia de plorar els seus milers de morts i de ferits. Aquest cop va ser una bomba de plutoni. El món sencer es va estremir. Com cada any, rememorem aquestes tragèdies i volem tenir un record per totes les víctimes. Cal dir-ho clarament: va ser un crim de guerra, del tot injustificable, i que, a més, va quedar impune. La guerra, els bombardejos, en especial les …

Adéu, Irene Polo

  Abans l’Orinoco no llevi àncores, l’hem vista pujar les escales, acompanyada de la gran actriu Margarida Xirgu… ─Irene… ─hem cridat, quan ja havien trepitjat la proa. S’ha girat lleument, s’ha tret el capell, deixant lliure el pentinat estil garçon i ens ha somrigut. Hem notat de seguida com li brillaven els ulls. Hi havia il-lusió en el rostre, sí, però també, això ens ha semblat, un pòsit de tristesa. Irene Polo i Roig, periodista intrèpida i brillant, se’n va a Amèrica, en qualitat d’assistent general de la companyia teatral de la Xirgu. Cuba és el primer país que visitaran. El vaixell ha sortit de Santander, i fa escala a La Corunya. Som l’1 de febrer de 1936. L’actriu, al cap d’uns segons, també ens ha mirat, i ens ha adreçat un gest de comiat… En aquest viatge hi havia d’anar també el seu amic, el poeta Federico García Lorca, però a darrera hora ha preferit quedar-se a Espanya. Fa un dia lleig, rúfol. Plou i fa un vent “que s’ho emporta tot. El cel …

Sempre estimaràs el mar

  És molt probable que no hagués sentit mai el nom d’aquest poble. Li va caldre consultar un atles per saber que es trobava a la província de Burgos, entre la capital i Miranda de Ebro. Quan hi va arribar, després d’un viatge, suposem, no exempt de dificultats, ja devia saber que Bañuelos de Bureba, així és com es deia, no tenia més de dos-cents habitants i no disposava d’aigua corrent, ni llum, ni gairebé camins per accedir-hi. Era l’any 1934. Antoni Benaiges, mestre de professió i nascut a Mont-Roig del Camp, hi arribava per fer-se càrrec de l’escola del poble. Un repte que afrontava amb molta il-lusió. Seria el responsable de l’educació d’una colla de nens i de nenes que tenien entre 6 i 12 anys. Ben bé a l’entrada de l’exposició, que podem veure al Museu Marítim, a l’edifici de les Drassanes de Barcelona, hi ha una imatge on hi apareix Benaiges amb els seus alumnes. El seu mig somriure contrasta amb una expressió entre expectant i espaordida d’alguns dels infants. És lògic, …

En la ciudad líquida

Ciutats líquides

  Feliç la ciutat, els contorns de la qual es reflecteixen en un riu o en la mar. Qui ha passejat pels ponts de Tolosa de Llenguadoc, pels canals d’Amsterdam, per les ruïnes de Cartago o pel litoral de Ciutadella, per exemple, haurà pogut comprovar que la silueta de les seves cases o dels seus arbres i el seu reflex damunt les aigües són el revers d’una mateixa moneda. A més, en aquest bescanvi de llums no només som simples espectadors, també hi participem amb tot el nostre propi espai interior. En la ciudad líquida hi trobem urbs traspassades per artèries d’aigua, com el Neva o el Mediterrani, i també per paraules que serveixen per a explicar històries reals o inventades. Però alhora, aquest llibre ens parla de la metàfora que és aquest racó interior en el qual hom es submergeix quan llegeix, escriu o tradueix. Obra suggestiva, d’una riquesa extraordinària, és un viatge per diverses ciutats seguint les petges d’escriptors que l’autora ha llegit i/o traduït; paisatges, físics i literaris, que han delimitat, fins …

El retorn de Coltrane

  Hom diu que les llegendes i els mites mai no moren. John Coltrane, sense ser potser un mite (una paraula d’altra banda que no m’agrada massa aplicat a una persona), tampoc no se’n va anar d’aquest món, ja fa una mica més de cinquanta anys. El compositor i saxofonista viurà sempre entre nosaltres. No només la seva música, sinó que la seva ànima ens segueix parlant a través del seu instrument: una biografia espiritual pintada en l’aire. Fa pocs dies ha tornat, però aquest cop ha tornat tot ell, amb cos i ànima. Però no només això. Ha vingut junt amb el seu quartet clàssic; és a dir, amb McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (baix) i Elvin Jones (bateria). Des del 29 de juny està a la venda a la discogràfica Impulse! Records (el darrer segell de Coltrane), un disc inèdit, amb peces originals que no s’havien escoltat mai. El títol, Both Directions at Once: The Lost Album. Estem parlant d’un àlbum d’estudi. El 6 de març de 1963, Coltrane i els seus companys …

Sortir de l’absurd

  L’actor Pere Arquillué debuta com a director a La Villarroel, en el marc del Festival Grec. Ho fa amb les obres Audiència i Vernissatge, de Václav Havel, dos magnífics textos de l’anomenat teatre de l’absurd, amb rerefons polític, però sobretot ètic. El dramaturg txec Václav Havel (1936-2011) ha estat un dels intel·lectuals europeus més brillants de les darreres dècades. Va acabar tenint una responsabilitat política de primer nivell: fou nomenat president del seu país, just després de la caiguda del mur de Berlín. Però abans, des de finals dels 60, havia estat un destacat dissident. El seu teatre exposa justament aquest compromís polític i moral. Va treballar en una fàbrica de cervesa entre els anys 1970 i 1975. Aquesta experiència li va servir d’inspiració i de marc en textos com Audiència, precisament. Els protagonistes de les dues obres són un alter ego del mateix Havel. Són individus que es neguen a escollir entre comunisme i materialisme. Desitgen, com l’autor, ser coherents amb ells mateixos, viure en la veritat i tenir un alt sentit de …

Escenes d’una vida

  Després de l’èxit de la novel-la Patria, Fernando Aramburu (Donostia, 1959) ens captiva amb un llibre bell, íntim: Autorretrato sin mí. Són textos breus que evoquen quadres significatius de la seva vida, escrits amb una prosa poètica precisa i acurada. Les seves paraules, les seves vivències, reforcen la vinculació amb el món, la seva i la nostra. L’autor observa tot allò que l’envolta, hi ha una part de misteri en tot plegat: “Los pájaros del invierno son por lo general negros (…) Sueltos, silenciosos…” O bé quan evoca la imatge del pare, “sentado en aquel banco con la calva encendida por la luz de la mañana”. Quan marxa de la seva ciutat, ja fa molts anys, per anar a viure a Alemanya. El motiu: l’amor per una dona: “El tren entró después en un túnel del que todavía, transcurridos los años, ignoro si ha salido”. S’atura prop d’un piano solitari, en el qual hi tocava la seva filla quan era petita. Els records s’acumulen: un antic amor, els amics, la mare: “El abrazo de …

Adéu, oh, Rússia estimada…

  Quan la pilota s’ha començat a bellugar, la resta del món ha oblidat, de cop, els pecats de Rússia. Mentre duri el Mundial, com a mínim, no es parlarà de drets humans en el país governat pel tsar dels nous temps, Vladimir Putin. És l’hora perfecta, en canvi, per què els estats mostrin la faç més nacionalista, encara que no convé barrejar política i futbol, ens repetiran una i una altra vegada. Hi havia una època, però, en què els ídols no eren els futbolistes professionals, la gran majoria obsedits per la seva imatge i pel compte corrent, sinó els poetes i escriptors, més aviat pobres de butxaca, però rics d’esperit. Rússia, com tantes altres societats, necessita la literatura, com les abelles el nèctar i el pol·len. Mikhaïl Lérmontov, com Puixkin, va morir jove. Com ell també va morir en un duel. Tots dos foren perseguits i s’hagueren d’exiliar al Caucas. Trista història la de Rússia. Trista història la dels seus artistes. El poder, temorós de la dissidència i de la paraula lliure, sempre ha …

Rulfo, arrieros.

Viatges

  Som a l’any 1962. Agustí Calvet, Gaziel, travessa mig continent i s’atura a Polònia. Ryszard Kapuściński, 30 anys, jove periodista de l’Agència de Premsa Polonesa, acabat de tornar de l’Àfrica, l’entrevista. Temps després, aquelles hores de conversa són recollides en un llibre. És un compendi d’impressions sucoses sobre periodisme, llibertat d’expressió, política, literatura i viatges. Un llibre deliciós. Però aquesta obra no es va publicar mai, el viatge no va tenir lloc i l’encontre tampoc no es va produir. Tanmateix, és bonic pensar que hauria pogut ser d’aquesta manera. A la dècada dels anys quaranta, Gaziel resideix a Madrid, pràcticament isolat, en una mena d’exili interior. Escriu unes notes, més endavant publicades amb el nom de Meditacions en el desert (1946-1953); una obra, segons ell mateix, de dolor i de lucidesa, un retrat amarg d’uns anys tristos. Kapuściński, a principis dels 50, s’inicia en el periodisme a la seva Polònia natal, sotmesa a una altra dictadura. La seva tasca de reporter durant les dècades següents, especialment a l’Àfrica, li acabarà donant un enorme prestigi. …