És molt probable que no hagués sentit mai el nom d’aquest poble. Li va caldre consultar un atles per saber que es trobava a la província de Burgos, entre la capital i Miranda de Ebro. Quan hi va arribar, després d’un viatge, suposem, no exempt de dificultats, ja devia saber que Bañuelos de Bureba, així és com es deia, no tenia més de dos-cents habitants i no disposava d’aigua corrent, ni llum, ni gairebé camins per accedir-hi. Era l’any 1934. Antoni Benaiges, mestre de professió i nascut a Mont-Roig del Camp, hi arribava per fer-se càrrec de l’escola del poble. Un repte que afrontava amb molta il-lusió. Seria el responsable de l’educació d’una colla de nens i de nenes que tenien entre 6 i 12 anys.

Ben bé a l’entrada de l’exposició, que podem veure al Museu Marítim, a l’edifici de les Drassanes de Barcelona, hi ha una imatge on hi apareix Benaiges amb els seus alumnes. El seu mig somriure contrasta amb una expressió entre expectant i espaordida d’alguns dels infants. És lògic, no devien estar gens habituats a posar-se davant d’un aparell fotogràfic. El mestre està situat a la tercera fila, a la part superior, en un lloc gens destacat. La seva és una posició més moderna i democràtica. Només amb aquest gest ja podem intuir com entenia l’educació, més lliure i sensible, menys jeràrquica i dogmàtica. Benaiges, d’ideologia progressista, aplicava mètodes pedagògics moderns, basats en l’anomenada tècnica Freinet (creada pel pedagog francès Célestin Freinet): els nens i les nenes són el centre de l’educació, el contacte amb la natura, essencial, i els alumnes solen expressar-se a través d’uns quaderns, entre d’altres aspectes.

Gràcies a una modesta impremta s’editaven els textos, combinats amb dibuixos dels mateixos infants. A la mostra podem veure algunes còpies d’aquestes publicacions en les quals s’elaboraven cròniques diverses: una forta nevada, l’arribada d’un grup de gitanos, la descoberta del gramòfon que els havia portat el mestre o la visita d’un fotògraf (potser el mateix que els va fer la instantània esmentada). Però no es quedaven només amb això. També parlaven de la seva vida, de les seves inquietuds o anhels. Molts cops intercanviaven aquest material amb altres escoles. D’aquesta manera podien conèixer què pensaven i com vivien infants d’una edat semblant.

En uns articles escrits al juny de 1935, Benaiges ja desitjava per a l’alumne “(…) Expresar lo que siente, lo que ve, lo que le ocurre, lo que sueña…” El seu objectiu era una educació en llibertat, fugint de l’autoritarisme i de l’apologia d’un determinat pensament polític o religiós. Tenia un respecte escrupolós pels valors dels alumnes; es tractava només d’estimular-los per què poguessin evolucionar o consolidar-se.

No cal dir que la vida per aquelles terres no era gens fàcil, amb els seus hiverns rigorosos, la natura abrupta i la duresa de la vida de pagès. Benaiges, moltes vegades, havia de combatre l’absentisme escolar. Alguns dels alumnes havien d’ajudar els seus familiars en les tasques del camp. L’exposició mostra com era una aula en aquells temps, així com d’altres elements i materials propis d’una escola.

Gener de 1936. Benaiges proposa als seus alumnes una nova activitat: imagineu com és el mar, i feu-ne una descripció. Les reflexions dels alumnes s’editaran en un nou quadern, “El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca”. Tot seguit els promet que quan arribi l’estiu aniran a veure el mar.

Però això ja no va ser possible. El 18 de juliol es produeix el cop d’estat militar contra la República. Comença la Guerra Civil. Tot s’esfondra. Antoni Benaiges, republicà convençut i enemic del feixisme, és detingut per falangistes l’endemà 19 de juliol a Briviesca, a pocs quilòmetres de Bañuelos. És assassinat pocs dies després a Los Montes de la Pedraja (Burgos), i enterrat en una fossa comuna, amb d’altres persones partidàries de la República.

Ja feia un temps que Benaiges tenia certs conflictes amb algunes famílies, per la seva concepció de l’educació, molt innovadora, oposada a la catòlica. Benaiges també havia col-laborat en un setmanari d’esquerres, La voz de la Bureba.

Poc abans havia escrit al seu amic Patricio Redondo: “(…) Vivo la vida sincera. La mía, dándome a los demás”. Tot seguit, li fa saber el desig de no moure’s de Bañuelos. Era feliç. Els seus alumnes s’ho passaven bé i progressaven.

Si la República no hagués estat ferida de mort, haurien pogut anar a veure el mar, com Benaiges els havia promès. Probablement haurien anat a Mont-Roig del Camp, on encara hi vivia la seva família. Potser haurien visitat Tarragona, Vilanova, Sitges o, fins i tot, Barcelona. Qui sap, si allà, a la Barceloneta, a la platja dels Pescadors, haurien vist l’Escola del Mar. Si no hagués esclatat la maleïda guerra aquesta escola no hauria estat destruïda per l’aviació feixista italiana (aliada dels franquistes) un 7 de gener de 1938. El triomf del franquisme va comportar que molts mestres i professors fossin depurats, desplaçats, empresonats o assassinats. Mai no els oblidarem.

Si algú, després de la guerra, va portar els alumnes d’Antoni Benaiges, potser ja adults, fins al mar, no devien oblidar, de ben segur, aquell mestre que, uns anys abans, els havia promès que veurien el mar.

---

 

L’exposició Antoni Benaiges: el mestre que va prometre el mar és organitzada pel Museu Marítim de Barcelona i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Al final de la mostra es poden consultar i adquirir els llibres que s’han fet sobre aquesta història, així com també un documental.

 

“Home lliure, sempre estimaràs el mar”.

Charles Baudelaire

---