LLIBRES
Feu un comentari

Temps crepusculars

 

Som a cavall entre els segles IV i V. Alguna cosa es belluga dins l’imperi romà. No fa bona pinta, sembla. Què succeeix? Doncs que s’esmicola, gradualment, tot un món. Aquest món és el pagà, hereu i dipositari, d’alguna manera, de la cultura clàssica. Una veritat, una sola veritat, s’està imposant. Només hi pot haver un déu, el Déu, criden enfervorits una colla d’exaltats. El politeisme és una aberració, i l’ateisme encara molt més, repeteixen. Aquest món vell ha de ser combatut amb la creu i, si cal, amb l’espasa. Qui no hi estigui d’acord, només té dues sortides: o sotmetre’s o morir.

És el triomf del cristianisme, una religió que predica pau i compassió, però que guiada per bisbes fanàtics i hordes ignorants i virulentes massacren persones, cremen llibres, destrueixen monuments artístics i prohibeixen l’alegria.

De la destrucció cristiana del món clàssic tracta el llibre de Catherine Nixey, The Darkening Age, i que fa pocs mesos ha sortit en castellà*. Nixey és actualment periodista cultural de The Times. Abans havia estudiat Història Clàssica i s’havia dedicat a la docència.

Com ens assenyala l’autora, l’agressió cristiana no va ser l’única, certament. Hem d’esmentar també les invasions, els desastres naturals o el pas del temps. Però de les bondats del primer cristianisme ja se n’ha escrit molt. Ens mancava l’altra cara de la moneda. Un dels punts valuosos d’aquest llibre és que explica un episodi del qual s’ha escrit poc i ha estat menys estudiat. La història, ja ho sabem, l’escriuen els vencedors. No per ser un tòpic és menys cert, sobretot en el cas que ens ocupa. Cap ideologia política o religiosa ha estat immune a la violència i al fanatisme, també el cristianisme.

Els temples i les estàtues de Palmira, a Síria, que fa uns anys van ser derruïdes en part pel denominat Estat Islàmic, ja havien estat enderrocades també a finals del segle IV per una colla de fanàtics barbuts, procedents del desert sirià. Eren cristians. Van esmicolar ídols, temples, tombes o la famosa estàtua dedicada a la deessa Atenea.

Alexandria, la gran ciutat de l’Imperi oriental, també s’endinsava en un període de decadència. El temple de Serapis és destruït el 391. A principis del segle V encara hi venia gent de Roma, Líbia o Síria. Però l’època més esplendorosa ja havia passat. Aquí hi havien estudiat Arquimedes, Euclides, Hiparc, Galè, Cal·límac o Aristarc. La famosa Biblioteca havia estat víctima d’incendis i de saqueigs. En aquesta zona, el cristianisme més fanàtic, amb els bisbes Teòfil i Ciril al capdavant, va anar per feina. Primer van ser els jueus els que van patir discriminació i violència. Molts actes abjectes s’iniciaven amb simples rumors. La ignorància i la venjança feien la resta. Després van anar contra els pagans.

Hipàtia, la insigne matemàtica i astrònoma, va ser assassinada per una banda de cristians fervents. El poeta Pal·lades expressarà en poemes el seu desencant, resignació i tristesa per un món que s’està consumint. Ell mateix, que és més aviat pobre, perd el seu lloc com a mestre pel fet de ser pagà. El món de Pal·lades és un món que s’enfonsa. Rebutja l’esperança en una vida immortal; veu la mort com una negació total.

L’orador grec Libani, home tolerant i il·lustrat, natural d’Antioquia (Síria) clamarà impotent contra la destrucció i la violència.

L’emperador Teodosi havia declarat el cristianisme com la religió oficial de l’Imperi l’any 380. La teocràcia que anava imposant el cristianisme, no admetia més coneixement que el revelat per la Bíblia. És contrari a l’ateisme, a la ciència i a la filosofia. Fins i tot, els pensaments de cadascú són vigilats. Els festivals pagans d’alegria, teatre i dansa també es prohibeixen. La sexualitat és fortament reprimida. És una època d’ignorància, por i estupidesa. Les sectes cristianes combaten contra tot allò que és posseït, segons elles, pel dimoni. Tot el que fan, diuen, és pel bé de les persones…

Havia triomfat, doncs, una religió monoteista, la cristiana. Només la seva fe podia ser vertadera. Actuen amb violència i intolerància. Cauen estàtues i temples antics, cremen llibres i condemnen heretges. És evident que no van fer cas de la crida que havia fet un altre autor clàssic, Simmac: “Contemplem els mateixos astres, el cel és comú a tothom, ens envolta el mateix món. Quina importància té amb quina doctrina indagui cadascú la veritat?”

També és cert, però, que diverses comunitats cristianes van protegir la cultura clàssica, sobretot en els monestirs. Es va preservar molt, però molt més es va destruir, com ens recorda l’autora. Es calcula que menys d’un deu per cent de tota la literatura clàssica ha pogut sobreviure fins avui. Gran part de l’obra de Demòcrit, per exemple, es va perdre per sempre.

Atenes també va acabar sent una ombra d’allò que havia estat. Damasci fou un dels darrers filòsofs de la ciutat, ja ben entrat el segle VI. Poc després, desapareixia tota la filosofia clàssica. Les tenebres havien caigut sobre la Mediterrània i el món clàssic.

El cristianisme dominaria més de mil anys la vida de milions de persones. Enmig, hi van haver petits oasis de pau i de tolerància. Un dels desitjos de l’autora és, justament, que aquest llibre pugui esperonar aquests valors. La història que explica és tràgica, certament, però apassionant. Ho fa amb un estil àgil, en forma de narració, mantenint l’interès i la tensió. Un llibre molt ben documentat; però, sobretot, necessari.


 

*La edad de la penumbra. Catherine Nixey. Traducció de Ramón González Férriz. Editorial Taurus, 2018.


 

elsheimer

Adam Elsheimer. Fugida a Egipte, 1609.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s