Abans l’Orinoco no llevi àncores, l’hem vista pujar les escales, acompanyada de la gran actriu Margarida Xirgu…

─Irene… ─hem cridat, quan ja havien trepitjat la proa.

S’ha girat lleument, s’ha tret el capell, deixant lliure el pentinat estil garçon i ens ha somrigut. Hem notat de seguida com li brillaven els ulls. Hi havia il-lusió en el rostre, sí, però també, això ens ha semblat, un pòsit de tristesa.

Irene Polo i Roig, periodista intrèpida i brillant, se’n va a Amèrica, en qualitat d’assistent general de la companyia teatral de la Xirgu. Cuba és el primer país que visitaran. El vaixell ha sortit de Santander, i fa escala a La Corunya. Som l’1 de febrer de 1936. L’actriu, al cap d’uns segons, també ens ha mirat, i ens ha adreçat un gest de comiat… En aquest viatge hi havia d’anar també el seu amic, el poeta Federico García Lorca, però a darrera hora ha preferit quedar-se a Espanya.

Fa un dia lleig, rúfol. Plou i fa un vent “que s’ho emporta tot. El cel és negre a les onze del matí. Com una gola de llop”.⁽¹⁾ Tot seguit hem vist pujar un senyor “primet, ben vestit, calb, nerviós i somrient”, seguit d’una colla d’amics i de noies esquerranes. És Santiago Casares Quiroga, el polític gallec que d’aquí pocs mesos serà nomenat president del Govern de la República. Ha vingut a acomiadar-se de la seva amiga, Margarida Xirgu. A bord del vaixell, Irene Polo aprofita per fer-li una breu entrevista. Serà el seu darrer text en territori peninsular. Es publicarà quatre dies més tard al diari vespertí Última Hora.

No hi ha temps per res més. Sona la sirena del vaixell. Ens esperarem fins que ja no el puguem veure. Sí, la periodista i l’actriu se’n van per sempre, encara que aleshores això no ho sabien, no ho sabíem. No tornaran mai més a Catalunya. La conjuntura política a l’estat i al món, amb l’ascens dels feixismes, ho va impedir.

Irene Polo tindrà una fi tràgica. Es suïcida a Buenos Aires, ciutat on va viure en els últims anys, el 3 d’abril de 1942. Només tenia 32 anys. Havia patit una depressió. El seu desànim es relaciona més aviat amb la situació política mundial i l’avenç del nazisme (Stefan Zweig, a qui esmenta, havia acabat la seva vida de la mateixa manera, encara no feia un mes i mig). Era del tot conscient del perill que haurien d’afrontar encara els ciutadans liberals d’Espanya sota el jou franquista. El desig de tornar a Catalunya es veia, doncs, frustrat. Tanmateix, l’enigma que envolta la seva mort no s’ha esvaït del tot.

Irene Polo fou autodidacta. No va poder estudiar. Des de molt jove va haver de treballar per mantenir la seva mare i les dues germanes petites. Comença l’activitat periodística l’any 1930 a la revista Imatges, una de les publicacions de major qualitat de l’època. Després col-labora a altres mitjans com La Humanitat (1931), L’Opinió (1933), L’Instant (1935), La Rambla (1936) i l’esmentat Última Hora (1935-36).

En una entrevista concedida al diari Avui (4-12-94), el periodista Josep Maria Lladó la descriu com una professional dinàmica, combativa, audaç: “No esperava que la notícia arribés a la redacció, sinó que anava a la seva recerca”.

El seu és un periodisme viu, modern, cosmopolita, liberal, proper amb els menys afavorits de la societat. Amb Maria Luz Morales, era, llavors, l’única dona periodista de treball diari a les redaccions.

Tenia un punt de vista perspicaç i agosarat. Com esmenta Josep Maria Casasús, “la gran innovació de gènere i de tècnica que Irene Polo va incorporar al periodisme català és la modalitat de reportatge breu i directe que anomeno “interviu sobtat”. Polo concebia aquesta mena d’interviu com la captació d’un instant fugisser de vida i paraules del personatge, al qual abordava de manera inesperada”.⁽²⁾

Destaca en el periodisme d’investigació: busca temes nous i vol esbrinar l’origen dels conflictes, allò que s’amaga darrera els fets. És característic també d’ella la gran quantitat de temàtiques que cultiva i de personatges que entrevista: Irene Polo amb Buster Keaton, Irene Polo amb els miners de Súria i de Sallent, perseguint Francesc Cambó per treure-li quatre paraules, quan entrevista Clara Campoamor o l’arquitecte Josep Lluís Sert, en converses informals amb Imperio Argentina o amb Pío Baroja…

És un periodisme compromès. Denuncia la situació en què viuen molts immigrants i  parla obertament sobre la mendicitat als carrers. Defensora a ultrança dels obrers però contrària a la instrumentalització que en fa la FAI. A l’any 1934, fa un reportatge precís i acurat sobre l’extrema dreta a Espanya. Per fer això s’infiltra en un d’aquests grups ultres i assisteix a una manifestació convocada a l’Escorial. Així, vol captar millor l’essència d’aquest moviment extremista que tant dolor hauria de causar al país. Fa una crònica sobre el Govern de la Generalitat empresonat arran dels fets d’Octubre, i escriu també peces més literàries, postals les va anomenar, dedicades, per exemple, a Eivissa. Ja detecta com l’illa “es civilitza”, amb tot el que això vol dir; no l’oblida però, quan, de retorn, “el vaixell volava sobre l’aigua negra, amb una ala replendent d’escuma a cada banda…”.

L’interviu a Buster Keaton, amb la seva “cara d’estaquirot que us arriba al cor”,  és un dels seus primers reportatges. Té lloc a finals d’agost de 1930, un dissabte al migdia. Quan s’acomiaden…

En Keaton ens pregunta com es diu goodbye en català.

─Adéu─ li diem.

─Pues… adéu─ ens fa amb una gran rialla. Una rialla encantadora, plena de gràcia i d’optimisme.

Una rialla que no sortirà mai en cap fotografia ni en cap pel·lícula.

Des del port de La Corunya també et diem adéu, Irene. Tampoc nosaltres no pensàvem que no t’hauríem de tornar a veure mai més.

---

 

(1) La fascinació del periodisme. Cròniques. Irene Polo. Edició de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur. Quaderns Crema, 2003.

(2) Periodisme que ha fet història. Josep Maria Casasús. Diputació de Barcelona, 1990.