De Pompeu Fabra què podem dir-ne que no s’hagi dit encara? Ben poc, certament. Si és que se’n pot dir alguna cosa nova. Enguany es compleixen els 150 anys del seu naixement (i els setanta de la seva mort). Així que volem recordar, encara que sigui breument, el gran renovador i modernitzador de la llengua catalana. Ho farem a partir d’un article que va escriure l’escriptor i periodista Domènec Guansé*.

Pompeu Fabra, nascut a Gràcia l’any 1868, va estudiar enginyeria química per satisfer el seu pare, home de profundes conviccions liberals i republicanes. Aquests estudis, però, no el van pas desagradar. De fet, li van ser útils en la tasca lingüística que va emprendre més endavant, la seva veritable vocació. És conegut que les matemàtiques pures també el van complaure. No és pas rara l’afinitat entre la filologia i les anomenades ciències exactes. Hi ha testimonis que afirmen que en el seu temps d’oci o en els viatges en tramvia s’entretenia en raonaments matemàtics. Alguns dels seus deixebles i admiradors han conservat carpetes del mestre, plenes de xifres i de càlculs complicats. Com escriu Guansé: “Possiblement aquest exercici l’estimulava i no ha deixat d’influir en la netedat, en la lògica i precisió del seu estil”. Una realitat matemàtica complexa pot ser definida mitjançant uns símbols i unes expressions que poden ser d’una gran simplicitat, un aspecte que Fabra va saber traslladar també a la llengua catalana, prescindint d’ornaments i d’elements decoratius.

Fabra s’estableix a Bilbao l’any 1902 (havia obtingut una càtedra de química a l’Escola Industrial de la capital basca), però en aquell clima de boires, “enyorava l’or del sol de Catalunya i l’atzur del nostre mar. Enyorava, sobretot, el so viu de la llengua del poble”. Retornat a Catalunya, va ser cridat per Prat de la Riba per formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’encàrrec de fer del català una llengua de comunicació. Som a l’any 1912. Des d’aquest moment, la seva figura i la seva obra s’engrandeixen encara més. Fabra es convertirà en un dels personatges més populars i estimats del país. En bona part pel seu temperament senzill i modest, en el qual “el seny, la mesura i la ironia eren les seves característiques”.

Moltes persones havien pogut comprovar aquest caràcter quan se’l trobaven al tramvia. Acabat el seu sojorn a Bilbao, se’n va a viure a Badalona. Per anar a treballar a Barcelona utilitzava aquest mitjà de transport gairebé cada dia; un trajecte que durava una hora. Hi havia, doncs, temps per una mica de tot: llegir, repassar manuals de lingüística o de matemàtiques, o simplement xerrar amb la gent. Fou un home d’una cultura molt àmplia. Fins i tot era un apassionat dels esports, especialment del tennis.

Cal destacar també les “Converses filològiques”, articles breus i suculents que publica regularment a La Publicitat a la dècada dels anys 20. Cada una era “destinada a l’extirpació d’un barbarisme, d’una construcció o conjugació vicioses, i a proposar, sistemàticament, el mot o la forma correcta”. L’any 1932 apareix la seva obra magna: el Diccionari general de la llengua catalana.

Quatre anys després esclata la guerra. Envaïda Catalunya pels franquistes, Fabra, com tants milers i milers de ciutadans, s’exilia. Instal·lat en els últims anys de la seva vida a la Catalunya Nord, mor a Prada de Conflent el dia de Nadal de l’any 1948.

*Article publicat a la revista Germanor a principis de 1949, poc després del decés de l’il·lustre filòleg. Germanor, editada a Xile sota l’impuls del mateix Guansé, va ser una de les publicacions més importants de la diàspora. El text fou inclòs al llibre Retrats de l’exili, de Domènec Guansé, amb edició i introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet, i publicat per Adesiara l’any 2015. A banda del mateix Fabra, hi podem trobar retrats d’altres noms destacats de la cultura catalana com Josep Carner, Carles Riba, Isidre Nonell, Víctor Català, Margarida Xirgu o Antoni Rovira i Virgili.

Pompeu Fabra, d’una fotografia de Joan Andreu Puig i Farran.