MIRADOR, PORTADA
Feu un comentari

El Japó postatòmic: una mirada

Tomatsu

 

El sol es va fer trossos, i va caure. El cel, aleshores tan llunyà, també es va desplomar. La llum va créixer tant que va sortir del seu cos. Així que la llum també va morir aquell dia.*

Dos dies després, el 8 d’agost de 1945, Albert Camus escrivia al diari Combat: “La civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgisme. Haurem d’elegir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu i la utilització intel·ligent de les conquestes científiques”. La raó havia donat pas, una vegada més, a l’infern. Però la barbàrie no va acabar aquí, a Hiroshima. L’endemà dia 9, Nagasaki també havia de plorar els seus milers de morts i de ferits. Aquest cop va ser una bomba de plutoni. El món sencer es va estremir. Com cada any, rememorem aquestes tragèdies i volem tenir un record per totes les víctimes. Cal dir-ho clarament: va ser un crim de guerra, del tot injustificable, i que, a més, va quedar impune.

La guerra, els bombardejos, en especial les dues bombes atòmiques, i les violacions de drets humans comesos pel seu propi exèrcit, van sumir el Japó en un trauma profund. Si amb això no n’hi havia prou, s’iniciava l’ocupació de les tropes nord-americanes, amb la instal·lació de bases militars arreu del territori. És un Japó en blanc i negre, derrotat i humiliat. Així ho expressa el fotògraf Shomei Tomatsu en els seus primers treballs. Una mostra prou àmplia i diversa de la seva obra es pot contemplar, fins al 16 de setembre, a la Fundació Mapfre de Barcelona. Tomatsu és força crític envers la presència estrangera, tot i que amb el temps va moderar, en part, aquesta visió. Aquestes imatges inicials mostren la vida quotidiana de la gent en un context socioeconòmic deprimit.

tomatsu3

Shomei Tomatsu. Kadena, Okinawa, 1969.

A banda de retratar les conseqüències de la guerra, amb una mirada gens convencional i introduint elements avantguardistes, s’interessa pels efectes d’algunes catàstrofes naturals, com el tifó que assola la badia d’Ise l’any 1959. Són instantànies d’objectes recollits de la devastació, subratllant el seu caràcter humil, talment com les restes d’un naufragi. No defuig tampoc un compromís ecologista: el preocupa l’impacte de la urbanització frenètica, i a finals de la dècada dels 80, a la sèrie Plàstics, crida l’atenció sobre els residus humans que s’acumulen a les platges. El contrast és prou evident entre allò natural amb allò que ha creat, i que després ha arraconat, l’ésser humà.

L’any 1960 rep l’encàrrec de visitar Nagasaki per fotografiar algunes de les persones que van sobreviure a les bombes (els anomenats hibakusha). Ho fa amb tacte i respecte. En paral·lel posa la mirada, novament, damunt dels objectes quotidians. Per exemple, en un rellotge de polsera, aturat a les onze hores i dos minuts del matí 9 d’agost de 1945, i en altres estris alterats o deformats com a conseqüència de l’explosió de la bomba, com ampolles o fulles de bambú. Un document fotogràfic necessari i imprescindible.

La seva trajectòria artística toca, emperò, una pluralitat de temes. A Tòquio realitza retrats de prostitutes, amb o sense els clients. S’interessa per la joventut, en uns anys que els joves expressen desitjos reals de canvis i de trencament amb el passat. Elabora imatges de revoltes d’estudiants i estudis sobre la contracultura japonesa emergent (amb el barri de Shinjuku, a Tòquio, com un dels seus focus principals). L’exigència de canvis polítics i socials que s’havia produït en altres regions del món també arriba al país nipó.

Tomatsu viatja a la Xina, Indonèsia o l’Afganistan, a la recerca d’altres problemàtiques. Però sempre acaba tornant al Japó. A la dècada dels 80 intenta reflectir el món tradicional dels temples i els festivals religiosos (sèrie Kyoto). Visita per primer cop Okinawa l’any 1969, i aquest serà el lloc escollit on viurà els seus darrers anys. Havia comentat que associava l’ús del blanc i negre a la presència nord-americana, mentre que el color era l’afirmació de la vida redescoberta justament a Okinawa.

Al llarg de la seva vida professional s’havia trobat amb la misèria i l’horror no poques vegades, però també va saber captar la bellesa de la natura, amb elegància i sensibilitat, com els cirerers en floració o els paisatges marins.

Shomei Tomatsu havia nascut l’any 1930, a Nagoya. Mor el 2012, a Naha, a l’illa d’Okinawa, un mes abans de fer els vuitanta-tres anys.


 

* Aquestes paraules expressen el sentiment d’una de les víctimes de la bomba d’Hiroshima, i que podem trobar a la crònica “Los sobrevivientes de la bomba atómica”, de Tomás Eloy Martínez, inclosa en el seu llibre de narracions Lugar común la muerte, publicat per Alfaguara l’any 2014.


 

Tomatsu

Shomei Tomatsu. Illa Hateruma, Okinawa, 1971.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s