Si la sonda New Horizons continua navegant per les regions més gèlides del sistema solar, més enllà de Plutó, la Parker (en honor a l’astrofísic Eugene Parker, reconegut estudiós del vent solar) ho farà cap a les zones més càlides: s’aproparà al Sol més que cap altre artefacte creat per l’home.

En la mitologia grega, el primer que ho va provar va ser Ícar, fill de Dèdal i de Nàucrate, esclava del rei cretenc Minos. Amb les mateixes ales de fang i de cera que havia construït el seu pare, home de grans aptituds artístiques i tècniques, per fugir del Laberint, el noi va voler arribar, tot seguit, al Sol. Òbviament, el viatge va durar poc. Ícar va caure al mar Egeu i va morir ofegat. Dèdal, que ja l’havia advertit, encara plora sense consol. En aquesta ocasió, com és lògic, la nau Parker va molt més ben preparada i assortida que l’imprudent i malaurat jove.

El 5 de novembre d’aquest any la sonda farà la seva primera aproximació a l’estrella. Donarà vint-i-quatre òrbites al seu voltant, cada cop més petites. Assolirà unes velocitats mai aconseguides per cap altre giny humà. El 2025 es situarà només a quatre milions de quilòmetres de la seva superfície. Per tenir una idea més clara i precisa de tot plegat, suposem que la distància mitjana entre la Terra i el Sol fos d’un metre. El màxim acostament tindria lloc a uns 3 cm. L’objectiu del viatge és estudiar la corona solar, la tènue atmosfera exterior. Com és possible que la seva  temperatura pugui assolir els gairebé dos milions de graus centígrads, i en canvi la superfície tot just arriba als 6000 graus? La Parker també aprofitarà per saber més coses sobre el vent i les tempestes solars, i així preveure futures incidències que aquests fenomens puguin tenir sobre el nostre planeta.

De fet, però, gràcies a la curiositat i a la imaginació som nosaltres qui viatgem realment per l’Univers. Ens ho recorda l’insigne i dissortat filòsof italià Giordano Bruno, entusiasta del model copernicà i de l’univers infinit, víctima de les flames, en aquest cas de la foguera de la Inquisició. Comença així un dels seus poemes, probablement escrit en unes condicions força penoses:

Habitant encara damunt la terra agitada, prop de les/ vores del Leten,/ Tità, em vaig alçar a l’encontre dels astres!/ Astres errants, vegeu-me entrar a les vostres òrbites,/ Ja que només vosaltres m’obriu la via de la llibertat (…)

Nicolas de Staël. Le soleil, 1952.