No s’esgota, per més temps que passi. En efecte, la qüestió és imperible, transcendent: saber si per assolir un objectiu noble tots els mitjans són bons. Dit d’una altra manera: per obtenir la felicitat dels éssers humans podem recórrer a tot? La història ens dona unes quantes lectures. Per exemple la que ofereix el comunisme, el qual volent implantar el paradís a la terra (la versió mundana del cristianisme), renuncia ben aviat a la puresa dels mitjans. En una cursa que s’accelera més i més, els seus quadres dirigents depuren qualsevol element que pugui contaminar la ideologia que ha d’alliberar per sempre més l’home. El paradís no va arribar, naturalment, i la tempesta va arrossegar milions d’heretges, heterodoxos i sospitosos de tota mena (sobretot la seva projecció més sanguinària: l’estalinisme).

Albert Camus (1913-1960) és testimoni d’excepció en una Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial. Les seves obres aborden qüestions morals i existencials. La concepció ètica i la lucidesa del seu pensament ens continuen reconfortant. Si el fi justifica els mitjans, qui justificarà el fi? Camus, des de la revolta, respon: els mitjans. En un article a Combat (4-11-1944), l’escriptor nascut a Algèria, d’acord amb Jean Ghéhenno, escriu: “Es tracta d’estar al servei de la dignitat de l’home amb mètodes que segueixin sent dignes enmig d’una història que no ho és”.⁽¹⁾

Cinc anys després (desembre del 49), estrena un dels seus drames més importants: Les Justes, un text clau per entendre el terrorisme i els límits de la revolució (idea que aprofundirà en un assaig immediatament posterior, L’homme révolté).

Els justos parteix d’uns fets reals esdevinguts a Rússia l’any 1905. Són temps de misèria i d’injustícia social. Un grup revolucionari, format per individus molt joves, la majoria estudiants, decideixen utilitzar la violència contra el poder. Consideren que la revolució només pot avançar a cops de bombes justicieres. Però alhora es neguen a legitimar el mitjà emprat, “reconeixent-se culpables de vessar sang, encara que fos la dels culpables, encara que fos per a la felicitat dels homes”.⁽²⁾ Qui mata per una idea ha d’acceptar morir per ella.

Aquest cop han decidit atemptar contra el gran duc Sergi, a qui consideren un dels màxims responsables de la repressió contra el seu poble. Ivan Kaliaiev, esperit sensible i poeta, és l’encarregat de llançar la bomba. Si ha decidit participar de la revolució és “perquè estimo la vida”. El seu amor és també cap a Dora Dulebov, una de les integrants del grup. L’implacable i cruel Stepan Fedorov, acabat de sortit de la presó, és el més nihilista dels revolucionaris: “Jo no estimo la vida, sinó la justícia, que està per damunt de la vida”. Qualifica Ivan de dèbil i de fer-se massa preguntes. No és apte per a la revolució, pensa.

Quan arriba el moment, Kaliaiev observa que a la calessa del gran duc hi van els seus dos nebots petits (una situació no prevista). Decideix no llançar la bomba. Assassinar infants no entra dins la seva missió revolucionària. És un límit que no s’ha de traspassar. Stepan no hi està d’acord. La revolució ha de curar tots els mals, els presents i els que han de venir. Segons ell, el fet que Ivan no hagi matat els nebots, milers de nens russos seguiran morint de fam durant anys, a banda que han perdut mesos preparant l’acció.

Però, per a Dora, “la mort dels nebots del gran duc no impedirà que cap nen mori de fam. Fins i tot en la destrucció hi ha un ordre, hi ha límits”. Per Stepan, la revolució no entén de límits. Aleshores és Kaliaiev mateix qui intervé: “Stepan, m’avergonyeixo de mi i tanmateix no et deixaré continuar. He acceptat matar per enderrocar el despotisme. Però darrera el que dius, veig com sobresurt un despotisme que, si mai s’instal-la, farà de mi un assassí quan el que intento ser és un justicier”. El mateix cap del grup, Boris Annenkov, hi està d’acord: “Matar nens és contrari a l’honor”.

Hi haurà, tanmateix, una segona oportunitat. En aquesta ocasió, Kaliaiev llança la bomba contra el carruatge del gran duc, ja sense els nens. El dirigent mor. Ivan és immediatament detingut. Se’l condemna a mort. Ja a la presó, no vol delatar els seus companys ni accepta la gràcia cristiana que li ofereix l’esposa del gran duc.

Dora s’oferirà voluntària per llançar la propera bomba, mentre no deixa de pensar en Kaliaiev: “Recordeu el seu somriure? Reia de vegades sense motiu. Que n’era de jove! Deu riure, ara. Deu riure, la cara contra la terra!”

En un article a la revista Caliban (1950), Camus afegeix sobre els seus protagonistes: “Havien elegit l’acció i el terror per servir a la justícia, però havien elegit al mateix temps morir, pagar una vida amb una altra, perquè la justícia continués viva”.⁽¹⁾

Què passa, però, quan en certs moments de la història no s’ha elegit matar per aconseguir un fi noble, ni servir a la justícia? És a dir, quan l’únic fi és matar, incloent innocents, i fer el major mal possible? La vida (amb tot el que té de bellesa, justícia i llibertat), no es deixa vèncer fàcilment, malgrat la violència d’una quants i la hipocresia, el racisme i la mentida d’uns altres.

Els justos és un text que no exhaureix la seva riquesa. Emotiu i vital, conté diàlegs d’una gran bellesa literària i densitat ideològica. Desitjo que en alguna ocasió puguem gaudir també d’una traducció al català, fins ara inexistent.

Los justos. Albert Camus. Traducció d’Aurora Bernárdez i Guillermo de Torre, revisat per Miguel Salabert. Alianza Editorial, 1996.

(1) Crónicas (1944-1953). Albert Camus. Alianza Editorial, 2002.

(2) Albert Camus. Morvan Lebesque. Traducció de Ferran Meler. Edicions 62, 1992.

Ilià Repin. Arrest d’un propagandista, 1880-1889.