La pluja s’ho ha endut tot, menys la merda. El sol titubeja, els núvols muden i nosaltres ja estem fastiguejats de tants residus i de tanta brutícia. Però potser ha estat millor així. Hauria acabat als rius i, per tant, al mar. Però no podem descartar que un tap de plàstic o una burilla de cigarret acabi a l’interior d’un peix.

Unes formigues transiten a prop d’un toll, en una gran zona verda. N’hi ha una que, obstinada, transporta una palla minúscula. Va fent ziga-zagues. Està habituada a ensopegar amb una pedreta o amb una fulla seca, però li costa més encarar-se amb les restes d’una burilla, d’un bocinet de plàstic o d’unes engrunes de vidre. A un cargol que s’ha posat en marxa li ha passat el mateix: s’ha topat amb un paper de plata i amb una llauna de cervesa. L’univers d’una formiga o d’un cargol és un abocador. El de moltes persones, també.

La responsabilitat per un entorn més net i saludable no l’hem d’anar a cercar únicament a les administracions públiques o a les empreses. També ateny a cadascú de nosaltres. No hi ha prou consciència ecològica encara, però també és una qüestió d’educació i de respecte per l’altre. No només amb un mateix i amb els nostres semblants sinó també amb els altres animals i vegetals, la gran majoria dels quals viuen en aquests paratges molt abans que nosaltres. Residus de tota mena, molts dels quals contenen substàncies tòxiques, trigaran anys a desaparèixer. És un problema greu, de difícil resolució, malgrat els passos que s’estan fent (sobretot en el tema dels plàstics).

En tot cas, caldria ser una mica coherent. No s’entén massa que qui és sensible al canvi climàtic i a la protecció dels boscos, per exemple, pugui llançar una burilla de cigarret al terra o sobre les arrels d’un arbre. Cada any es generen 30.000 milions de burilles de tabac, segons la directiva de Medi Ambient de la Comissió Europea. Una sola burilla pot contaminar 500 litres d’aigua. Només trepitjant alguns carrers o parcs de pobles i ciutats ens adonarem de la magnitud de la tragèdia i que es resumeix amb dues paraules: fàstic i vergonya. En zones verdes o en llocs a l’aire lliure atapeïts de gent (amb infants), per exemple, no seria l’hora de proposar crear espais lliures de fum? Cadascú mira pel seu propi plaer, certament, ignorant moltes vegades els drets i les llibertats dels altres, però hauríem de fer tot el possible perquè tothom se senti a gust, actuant amb respecte i cuidant els espais naturals.

Podem ser ferms defensors de les energies alternatives i contraris a la crema de combustibles fòssils, i alhora utilitzar el cotxe per a desplaçaments insignificants, sense haver-hi una necessitat urgent? Per quan la limitació del nombre de vehicles als centres de les ciutats, i l’aplicació de mesures que afavoreixin més els vianants? La contaminació de l’aire és un altre problema greu, molt greu, sobretot per a les persones més vulnerables: malalts, infants i gent gran. No es tracta de fer una revolució; simplement cal evolucionar envers uns models més sostenibles i saludables. No podem estancar-nos. Naturalment s’hauran de trencar alguns costums, i renunciar a certes coses. Hi estem disposats?

La proliferació del totxo sense mesura va ser un dels motius de la crisi. Ara sembla que tornem a caure en el mateix error. El progrés econòmic només és possible tenint en compte el medi ambient. Serà un progrés sostenible o no serà. Ara, ja només podem créixer decreixent.

Catalunya, sobretot en nombrosos punts del litoral, pateix una pressió urbanística molt intensa. Fa pocs dies s’ha presentat la plataforma SOS Costa Brava, formada per diverses entitats ecologistes. Vol alertar a la ciutadania i a les institucions sobre una vintena de projectes urbanístics que amenacen el medi ambient. Què en diuen els ajuntaments, la Diputació i la Generalitat? És compatible recolzar la iniciativa per tal que la Costa Brava sigui declarada Reserva de la Biosfera amb incentivar la urbanització d’espais naturals?

Així mateix, és essencial continuar i intensificar la tasca de prevenció d’incendis. Certament l’abandonament de boscos, la construcció sense límits o el canvi climàtic no hi ajuden. La zona mediterrània és especialment sensible. Episodis dramàtics, amb desenes de víctimes mortals, com hem vist recentment a Grècia, no s’haurien de repetir mai més.

El cel és brut, sobretot de dia. De nit, hi ha la contaminació lumínica, la qual no ens permet veure la Via Làctia en tota la seva esplendor. Aquesta és un bon mirall per adonar-nos que, en el fons, som poca cosa, però que tenim el goig de viure en un planeta que ens ofereix de tot i que aquest tot podria estar molt més ben repartit. De mica en mica, cada any amb més rapidesa però, l’estem esgotant. En algun moment passarà que, volent desitjar més i més, de la font ja no en rajarà ni una gota d’aigua.

Jonas Bendiksen. Regió d’Altai, Rússia, 2000.