LLIBRES
Feu un comentari

Solitud

 

Eugène Ionesco s’ha fet fonedís. Costa trobar-lo als teatres i a les llibreries. Sembla talment que ja no sigui d’aquest món, que no vagi amb nosaltres. L’escriptor romanès en llengua francesa és com aquell volcà que no li cal una erupció per fer-se present: en té prou amb l’or solar que vessa pel cim. A altres autors els passa el mateix. Sabem que el volcà resta allà, amatent, solitari i silenciós; de tant en tant, però, panteixa suaument: és com un senyal de més a més. En el cas de Ionesco serveix per recordar-nos que la seva visió sobre la condició absurda de l’ésser humà i la seva crítica contra tota mena de totalitarismes continua ben vigent.

Conegut sobretot com a dramaturg, Ionesco és un dels màxims exponents del teatre de l’absurd, amb obres com La cantant calba, Les cadires o El rinoceront, publicades a la dècada dels anys cinquanta. Va escriure una única novel-la, Le Solitaire (1973), traduïda al català un any després per Joan Oliver*. No s’ha tornat a editar, així que només la podem trobar en biblioteques o en alguna llibreria de vell o antic (en castellà, si no vaig errat, també està exhaurida).

ionesco1He dit novel·la, però, de fet, caldria que fos més precís. El Solitari és més una narració autobiogràfica, o millor dit encara, una confessió, que no pas una novel·la a l’ús. És una història sobre la soledat i la incomunicació, amb reminisciències kafkianes, escrita en primera persona (Ionesco mateix?) i de llenguatge simple i eixut. El protagonista és un home més aviat mediocre, ensopit i trist. És víctima d’una feina que l’avorreix fins l’extenuació. El seu refugi són els llibres i, sobretot, l’alcohol. Gairebé no té amics, i quan s’aparella amb alguna dona qualifica la situació com “una solitud en companyia”. Aquestes relacions, però, sempre s’acaben trencant. Una de les dones, empleada de la mateixa empresa, l’abandona per un altre company de feina que “no valia pas més que jo. Però era més jove i no tan lleig”.

És sincer. Reconeix que en la seva ànima “no hi ha cap vibració profunda” i en el seu interior no hi ha més que grisor, runa i caos. L’avorriment el colpeix, i no només durant els dies laborables: “Tots sabem que no hi ha res més trist que una tarda de diumenge (…) Si el dilluns era el dia més feixuc i més carregós de la setmana, el diumenge era el més buit.”

Una herència que rep d’un oncle d’Amèrica li permet plegar de la feina. Ara podrà viure, amb tota llibertat. La seva vida experimenta alguns canvis, és cert, però, en el fons, tot continuarà més o menys de la mateixa manera.

Viu immers en una mena d’angoixa metafísica. Se sent impotent per concebre l’infinit. La mateixa raó naufraga en el caos. Davant la incomprensió absoluta hi ha algunes coses comprensibles, tanmateix. Podem maniobrar en un univers petit a l’interior del gran infinit. Però què desitja, en el fons? No tenir desitjos; potser en això consisteix la felicitat.

Després de deixar la feina, adquireix un apartament en un dels suburbis de la gran ciutat (París), no gaire lluny del centre. Gaudeix observant la gent del carrer, des de la finestra. Per sortir de la tristesa o de la por recomana mirar atentament els objectes, les persones. Reivindica la particularitat de cadascú en una època on les masses s’imposen: “Jo era com els altres sense ser com els altres(…) Cadascú és alhora únic i tothom, cadascú és l’universal”. No segueix cap doctrina, no ha de donar comptes a ningú. La seva vida és monòtona: del llit al restaurant, on dina, sopa i pren grans dosis d’alcohol. Inicia una relació amb la cambrera, però aquesta història també s’acaba. La troba a faltar, però s’acaba acostumant a la seva absència.

A la ciutat s’inicia una absurda i grotesca guerra que s’estén per diversos barris, també el seu. S’enfronten policies i individus que fan proclames revolucionàries (el combat també serà entre ells mateixos). Millor, doncs, no sortir de l’apartament. Allà acabarà trobant, però, un senyal de redempció.

Se’n recorda d’una llegenda oriental àrab, la qual diu que més enllà de la coberta del cel “hi ha una llum resplendent que els homes veiem pels forats que són les estrelles”. L’experiència que viu a continuació, amb clarors intenses i estranys moviments, dura “anys o segons”, però està segur que “alguna cosa va restar d’aquella llum que m’havia penetrat”. Un signe salvador, potser?


 

El Solitari. Eugène Ionesco. Traducció de Joan Oliver. Edicions Proa/Aymà (Biblioteca A tot vent), 1974.

Joan Baptista Cendrós, empresari, mecenes i impulsor de la cultura catalana va nomenar Joan Oliver director de la col·lecció A tot vent, de l’editorial Proa, creada el 1928. Es caracteritzava pel seu color carbassa, la simplicitat en el disseny i un vaixell que il·lustrava les portades amb la divisa: “Navego a tot vent”.


 

hopper2

Edward Hopper. Office in a Small City, 1953.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s