All posts filed under: OPINIÓ

Núvols negres agiten els cels

  Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut. La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever. Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i …

Humanitats i humanitat

  Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir. Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó. Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de …

El diàleg

  Fa pocs dies, en una concentració a Madrid, uns quants milers de ciutadans, bastants menys dels esperats per cert, van clamar contra el diàleg amb els independentistes, amb els quals no s’havia de tenir cap mirament, i van titllar de traïdor el president del govern espanyol. Tot molt assenyat i humanitari, doncs. El manifest final llegit per tres periodistes independents estava farcit de mentides, mitges veritats i d’inexactituds. Costa molt poc inflamar les masses, certament. El diàleg només és possible si reconeixem l’altre. No es pot negar la condició de persona i d’interlocutor a qui pensa diferent de nosaltres. El compromís amb la veritat també ha de ser una baula essencial d’una democràcia. Això sí, els partits que van organitzar l’acte de Colón repetiran, una i una altra vegada, que ells són els autèntics demòcrates, encara que vagin de bracet amb l’extrema dreta. Observem amb inquietud i preocupació l’espectacle grotesc que ens obsequien diàriament tota aquesta colla d’irresponsables, de llengua esmolada i feridora. El diàleg, és a dir, el fet d’asseure’s a parlar amb l’altre, està …

Daumier

El judici

  A l’Estat li convé un judici pulcre. No es pot permetre ni una ombra, ni una traça de dubte. S’hi juga massa, però no les té totes. Haurem d’esperar uns dies, un cop s’obri el teló, si la funció acaba sent o no una farsa. De moment, els preàmbuls no conviden del tot a l’optimisme. Algunes portes han grinyolat; la tensió és evident. La llista d’anomalies o d’absurds previs no han estat banals, començant per la gravació per part d’un agent, des d’un furgó policial, del trasllat dels presos polítics a Madrid, tot fent mofa de la gent que els acomiadava, les denuncies dels polítics sobre les condicions de les cel·les, la protesta d’alguns d’ells perquè encara no disposaven dels ordinadors per a preparar millor el judici, la fixació ridícula que encara hi ha contra el color groc a segons quins llocs de l’estat o la prohibició d’entrar a les presons revistes “políticament incorrectes” com El Jueves. El judici començarà, si tot va com hauria d’anar, el proper dimarts 12 de febrer. S’allargarà durant …

Cultura i educació

  La frase, àmpliament difosa, té més vigència que mai: la política, els drets humans i la democràcia són massa importants per a deixar-los, només, en mans dels polítics. Tampoc no els podem fiar a un cap d’estat que ha estat escollit sense passar per les urnes, i amb un suport tan escàs sobretot entre els joves. La Constitució, que també perpetua els privilegis d’uns quants, hauria de ser un punt de partença cap a quotes de més democràcia i transparència. He volgut insistir en la paraula joves perquè són les noves generacions les que tenen la clau de volta, aquella que ens ha de permetre entrar i avançar en una estança més assolellada, de més profunditat democràtica, i no en una on regnin la foscúria i el sutge. En aquest punt, doncs, cal tornar a insistir en els tres pilars imprescindibles d’una societat del benestar: la sanitat, la cultura i l’educació. Les dues darreres no ens salven, és cert, no ens fan ser ni més bons, ni més feliços. Però sense elles som més …

Quanta hipocresia

  No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals. Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, …

L’esquerra que no pot

  A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar. El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya. Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència …

Kati Horna

El feixisme etern

  Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa. La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix… Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És …

No ens resignem

  Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint. Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega. Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen. No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar …

21-D

  Quan llegiu aquest article és molt probable que ja hagi passat el 21-D. Però ara, unes hores abans, no podem saber si es produirà alguna acció violenta, o si tots els actes de protesta convocats per aquest dia seran com els núvols que s’acumulen i passen sense fer soroll. L’únic que sabem és que, aquest dijous, ha tingut lloc una petita cimera entre els dos governs. Sembla ser que n’hi haurà més en un futur proper. Desitjo que el 21-D pugui desenvolupar-se de forma cívica i pacífica. La societat catalana ha donat mostres de maduresa i d’intel·ligència. Alguns, però, s’han atrevit a fer prediccions amb molt poc seny, per dir-ho suaument. Veient qui ho ha dit ja no ens sorprèn (sempre hi haurà gent disposada a fer de piròman), però la seva irresponsabilitat ha adquirit dimensions certament antològiques. Ciutadans, a través de la seva líder a Catalunya, Inés Arrimadas, ja ha dit que hi haurà violència. Així, tal qual. Qui pronostica això de forma tan contundent és potser perquè la desitja. Una raó més, …