All posts filed under: OPINIÓ

L’esquerra que no pot

  A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar. El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya. Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència …

Kati Horna

El feixisme etern

  Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa. La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix… Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És …

No ens resignem

  Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint. Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega. Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen. No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar …

21-D

  Quan llegiu aquest article és molt probable que ja hagi passat el 21-D. Però ara, unes hores abans, no podem saber si es produirà alguna acció violenta, o si tots els actes de protesta convocats per aquest dia seran com els núvols que s’acumulen i passen sense fer soroll. L’únic que sabem és que, aquest dijous, ha tingut lloc una petita cimera entre els dos governs. Sembla ser que n’hi haurà més en un futur proper. Desitjo que el 21-D pugui desenvolupar-se de forma cívica i pacífica. La societat catalana ha donat mostres de maduresa i d’intel·ligència. Alguns, però, s’han atrevit a fer prediccions amb molt poc seny, per dir-ho suaument. Veient qui ho ha dit ja no ens sorprèn (sempre hi haurà gent disposada a fer de piròman), però la seva irresponsabilitat ha adquirit dimensions certament antològiques. Ciutadans, a través de la seva líder a Catalunya, Inés Arrimadas, ja ha dit que hi haurà violència. Així, tal qual. Qui pronostica això de forma tan contundent és potser perquè la desitja. Una raó més, …

Kiarostami

Fent camí

  La Nau ha complert mig any. La travessia començava, tot just, quan entrevèiem l’estiu. Ara, a punt d’entrar a l’hivern, continua fent camí. Hi ha hagut dificultats, és cert, però la il·lusió i el compromís són més vius que mai. Ens interessen moltes coses. Per això tenim ganes de parlar-ne; la curiositat, ja se sap, pot ser insaciable. La Nau, tot i la seva modèstia, desitja fer sentir la seva veu, serena però contundent alhora, sobre diversos temes i fenomens. Ens preocupen moltes coses que s’esdevenen en el món d’avui. L’hora és feixuga, incerta. La incertesa no necessàriament és negativa (més aviat al contrari), però la realitat, convulsa, on tot sembla que ha de ser blanc o negre, s’acaba imposant. Aquí, i a tot arreu. La mentida i l’exageració deliberades, utilitzades la majoria de vegades com a arma política, apareixen vencedores, en detriment de la veritat. Proliferen discursos inflamats d’odi. La perversió del llenguatge s’ha convertit en quelcom habitual. La desraó es fa camí a cops de colze. Són preocupants, i perillosos, al cap …

No, no era això

  “No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva. A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I, després, allò de la família, la propietat privada, l’herència… No, no m’agrada”. Qui així s’expressa és Montserrat Roig, en un article publicat l’any 1978. Continua dient: “És una constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder (…) No hi tenen cabuda ni “el meu sexe ni la meva nació”(…) No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que “sí”. De tots els mals, és el menor”. Perquè si “voto que “no”, votaré igual que els ultres i molts exfranquistes”. Acaba l’article amb un desig: “El que no voldria és que fos el darrer “sí”. Quaranta  anys després, no s’ha pogut donar un nou “sí”, ja que no ha estat possible fer cap més consulta. No hem pogut opinar tampoc sobre el model d’estat: monarquia o república. La sensació, doncs, és aquesta: una constitució envellida, rígida i amb poques ganes d’adaptar-se als nous temps; talment com si …

Davison

La destrucció

  Quatre són els elements bàsics que, mesclats, constitueixen els éssers i les coses, segons algunes cultures antigues. A dia d’avui, tres ja estan força contaminats: l’aire, la terra i l’aigua. El quart, el foc, per raons òbvies, en queda al marge. Però això no vol dir que no ens sigui útil, i no només per escalfar-nos. Des de temps pretèrits, la humanitat s’ha reunit al voltant del foc per fer comunitat, compartir experiències o intercanviar coneixements. També per reflexionar sobre les qüestions que ens preocupen. Pel que fa al tema d’aquest article, la nostra relació amb la natura i la seva necessària preservació, cal conjuminar pensament i cor, però fer-ho també des de l’acció, si volem que tot plegat acabi donant els fruits desitjats. Quant més haurem de destruir el planeta per satisfer la nostra ambició, el creixement desmesurat i el rendiment immediat? Som realment conscients que fent malbé la biodiversitat, també ens fem mal a nosaltres mateixos? No som un element aïllat, sinó que també formem part de la natura. “Nosaltres som el …

Giacometti

Resistència

  No hem de caure en el desànim, i menys en la indiferència. No tot està perdut. L’auge de governs populistes d’extrema dreta produeix desassossec i aflicció, és cert. Tanmateix, un fet positiu s’imposa: la confiança i la determinació de ciutadans i col·lectius diversos que resisteixen l’embat de polítiques que atempten contra els drets humans i el medi ambient. Són persones que fins ara estaven allunyades de la política, o pensaven que no anava amb elles. Ara, tot d’una, s’han posat en marxa, sense por i amb el cap ben alt, fent seva la proclama: si no vols que decideixin per tu, si no vols que discriminin els teus semblants, atreveix-te a sortir a l’escenari i prova, tu mateixa, de canviar les coses. Fixem-nos en els Estats Units, on les dones, efectivament, s’impliquen cada vegada més en l’activisme polític. La procedència és diversa; pertanyen a diferents comunitats que conformen la societat nord-americana. Representen majoritàriament el Partit Demòcrata i partits d’esquerra, i s’han aixecat contra les polítiques tòxiques, en la forma i en el fons, de …

Strand

Una democràcia segrestada

  Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?” Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat. No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”. Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”. Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot …

No passaran!

  Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran. Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama. Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb …