All posts filed under: OPINIÓ

Fer política

  Eleccions, una vegada més, anòmales. Hem de recordar en quin context s’ha votat, a les municipals i a les europees: repressió, amb exiliats i presos polítics, i amb una extrema dreta embogida. Unes eleccions, alhora, que hem de considerar com la segona part d’un cicle electoral que va començar molt abans del 28-A. La derrota a les generals de les dues dretes extremes i de l’extrema dreta espanyoles semblava que havia de portar menys agror, menys bel·ligerància. Però no ha estat ben bé així. En quin moment PP i C’s deixaran de fer de Vox o d’estar pendents del que fan? És més, tot fa pensar que pactaran novament amb els ultres, per treure el centre esquerra del govern de la Comunitad de Madrid i de l’Ajuntament de la capital espanyola. És cert que C’s, a nivell espanyol, ha millorat els seus resultats. Però gairebé no tocarà poder si no pacta amb l’extrema dreta. Trista realitat la dels que gosen anomenar-se, encara, liberals. A Catalunya, triomf municipal inapel·lable d’Esquerra Republicana, un partit molt ben …

La primavera d’Europa

  Sí, hem de votar a les europees. No hem de deixar de participar, de fet, en qualsevol de les eleccions que es produeixin. Altrament, seran uns altres els que determinaran el nostre futur. Tenim força clar quina Europa volem, però més clar encara quina no volem de cap de les maneres. Pensaré, quan aniré a votar, com es pot combatre millor el feixisme, i quines són les millors opcions que defensen, a la pràctica, una Europa més solidària i compromesa amb el medi ambient. Una Europa amb més democràcia i llibertat d’expressió. Europa encara està per fer. La UE, la dels estats, no és l’estació definitiva. No tothom s’hi sent representat, sobretot enmig de tanta burocràcia i hipocresia. La tasca, per tant, és incommensurable. Quan tingui l’urna just al davant pensaré en tots aquells que van fer Europa i van posar per davant l’ètica i la noblesa per sobre l’interès particular, partidista o patriòtic: Albert Camus, Václav Havel, Petra Kelly o Olof Palme, si ens limitem només a l’època contemporània. No em reconec, de …

Ciutats verdes

  La revolució verda i feminista ja ha començat i no hi ha qui l’aturi. Un nou ordre mundial va agafant forma. En alguns llocs, amb més presses, avançant sense demora; en altres, més a poc a poc. Les forces reaccionàries tractaran d’impedir-ho, però serà en va. Són els signes dels nous temps, una època de vents favorables que ha vingut per quedar-se. Tot allò que semblava irrealitzable (és a dir, fer un món més humà i sostenible), ara ja és possible. És per això que el patriarcat i el capitalisme salvatge tenen els dies comptats. La lluita comença des de la base: les persones que no tenen poder però sí força i convicció, els col·lectius més vulnerables, i en les lluites que neixen en els pobles i en les ciutats, veritables motors del canvi. Tot just quan tenim a tocar les eleccions municipals, fem nostre el compromís per un model que es basa, segons el nostre parer, en quatre o cinc eixos fonamentals: l’eix verd, el feminista, el social, el cultural i el de participació …

Que n’aprenguin

  Ho hem de dir clarament: els qui van fer un discurs crispat, abraçant la bandera de l’odi i de la repressió, n’han sortit ben escaldats. No només el PP, víctima d’una plantofada històrica, sinó també la dreta populista i l’extrema dreta. El fracàs ha estat majúscul. És cert que C’s ha pujat en el conjunt d’Espanya. Però en un context amb un PP sota mínims, només ha aconseguit ser la segona força de l’oposició. A més, els seus vots (si no hi ha un pacte amb el PSOE, ara per ara força improbable) no serviran absolutament per a res (com ha passat a Catalunya). Això sí, podran continuar amb l’estil aspre i barroer que ja ens tenen acostumats. Sempre poden tenir també l’ajuda de l’extrema dreta, que ha entrat amb 24 escons, però lluny dels que li donaven algunes enquestes. Tindrem l’ocasió de veure com s’ho fan els de Vox per sobreviure quatre anys en el joc democràtic i en el parlamentarisme, especialment quan totes les iniciatives que presentin siguin bandejades o ignorades. Però …

Continua l’espectacle

  Tret de sortida a la campanya electoral. S’acabaran les ximpleries o les promeses que saben que no compliran? No som ingenus. Fins al 28 d’abril tot indica que encara en sentirem de més grosses, sobretot del trio format per la dreta, la dreta extrema i  l’extrema dreta. Només pels disbarats que han pregonat a tort i a dret, amb mentides, mitges veritats o hipèrboles, són incapaços de governar i, a més, els seus dirigents han demostrat no tenir ni uns mínims nivells de decòrum i d’honestedat. Catalunya (i en particular el procés) ven a l’Estat, i d’un temps ençà s’ha convertit, més que mai, en l’ase de tots els cops. Per aquest motiu l’han exhibit impúdicament, sabent que això dona vots. Tanmateix, són conscients que aquesta pràctica del burxar no tindrà cap efecte a Catalunya. Si fem cas de les últimes eleccions que han tingut lloc (i de les enquestes recents), com a mínim dos d’aquests partits tindran uns resultats més aviat residuals. Imagino, però, que en altres zones de l’Estat, per molt que …

Clavegueres de l’Estat

  L’Estat està brut, molt brut. Ni amb tot el Fairy del món podríem fer net del tot. Ni amb tota mena de desinfectants podria néixer, a curt termini, una mica de brillantor. L’Estat Espanyol ja no té cap mena de credibilitat. Quin mal s’ha fet a la democràcia! El cost és immens en tots els sentits, menys per la major part dels personatges tèrbols d’aquest drama, i amb molt de poder, que ho han empastifat tot. Spain is different, una vegada més. És obvi que molts estats del món, aparentment democràtics, han comès “pecats” d’aquesta mena. Però les formes matusseres i la impunitat han estat marca de la casa de l’Estat Espanyol. La corrupció és endèmica. Polítics o banquers han fet ús de pràctiques mafioses. Per si això no n’hi hagués prou, l’Estat va decidir actuar al marge de la democràcia. Alguns dels seus elements es van dedicar a espiar i a difamar partits d’esquerra i/o independentistes. Tan plenes estan les clavegueres que fan trontollar tot el terreny. Les fissures s’han fet visibles i …

Entre el perdó i la supèrbia

  No hi ha cap país en el món que no tingui alguna cosa de la qual s’hagi d’avergonyir. Tant és si és un fet recent o d’un passat llunyà. Són pocs, tanmateix, els que han fet un acte de contrició real i sincer davant del dolor causat sobre altres pobles. És obvi que els països occidentals (en concret les elits polítiques i econòmiques de cada moment) s’enduen la major responsabilitat. El dany que han causat a la humanitat no té parangó. La petjada colonitzadora i els episodis de barbàrie que han fet “emmudir” bona part d’Àfrica o d’Amèrica, però també els que s’han comès en el mateix territori europeu, són a la cúspide dels grans crims contra la Humanitat de la història. Però hi ha països, a més, que no tan sols no han reconegut uns fets que els historiadors han corroborat amb tot el rigor, sinó que han reiterat, almenys els seus elements més “patriòtics”, que la seva acció “civilitzadora” sobre altres països va portar benefici, llibertat i prosperitat. Penso, per exemple, amb …

Un guió ben après

  Com que no troben la rebel·lió ni la sedició han exhibit la malversació. També ha fet llufa. Tanmateix, ho segueixen provant, encara que sigui inventant coses o construint hipèrboles. En comptes d’esclarir la veritat, observem una successió d’episodis surrealistes, molt ben apresos. Això sí, mostrats amb molt poca traça. Tot sigui per commoure els membres ensopits d’un tribunal antiquat i acabar provocant una sentència exemplar. Tot semblava ben lligat: una colla d’individus, uniformats o no, havien de deixar-ho tot a punt, acumulant proves i més proves que presumiblement comprometrien els líders polítics i socials. El seguici inquisitorial havia de ser (és) nombrós: polítics, policies, jutges, i amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha moments en què el jutge Marchena es posa la toga de fiscal: una i una altra vegada ha vetat la projecció de vídeos de les càrregues policials de l’1-0 i de les concentracions davant la Conselleria d’Economia, uns dies abans, quan testifiquen els membres dels cossos policials. Hi ha interès per conèixer la veritat? Així mateix, …

La lluita continua

  Un autobús que propaga l’antifeminisme i que banalitza el nazisme recorre aquests dies territori peninsular. Pertany a una associació ultracatòlica i masclista anomenada Hazte Oír. Un nom, per cert, que tindria la seva gràcia si el tema no fos tan greu. Com si les seves tesis extremistes no haguessin estat àmpliament difoses en aquest país, com a mínim durant la dictadura franquista. Els seus membres eviten parlar explícitament de violència masclista i parlen de violència domèstica, ja tipificada. Un subterfugi per amagar un missatge supremacista i minimitzar, d’aquesta manera, la violència contra les dones. També és una forma d’aigualir i d’eliminar directament les polítiques d’igualtat de gènere. El discurs que privilegia l’home (o el fa víctima) i menysprea la dona el defensen també partits polítics com Vox, una formació més pròpia de temps pretèrits. Pensen que molts dels privilegis que els homes encara gaudeixen estan sent amenaçats per les reivindicacions feministes, les quals només reclamen respecte i una igualtat i justícia plenes. També han generat estupor i indignació algunes sentències, prou conegudes, de la …

Núvols negres agiten els cels

  Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut. La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever. Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i …