All posts filed under: OPINIÓ

Entre el perdó i la supèrbia

  No hi ha cap país en el món que no tingui alguna cosa de la qual s’hagi d’avergonyir. Tant és si és un fet recent o d’un passat llunyà. Són pocs, tanmateix, els que han fet un acte de contrició real i sincer davant del dolor causat sobre altres pobles. És obvi que els països occidentals (en concret les elits polítiques i econòmiques de cada moment) s’enduen la major responsabilitat. El dany que han causat a la humanitat no té parangó. La petjada colonitzadora i els episodis de barbàrie que han fet “emmudir” bona part d’Àfrica o d’Amèrica, però també els que s’han comès en el mateix territori europeu, són a la cúspide dels grans crims contra la Humanitat de la història. Però hi ha països, a més, que no tan sols no han reconegut uns fets que els historiadors han corroborat amb tot el rigor, sinó que han reiterat, almenys els seus elements més “patriòtics”, que la seva acció “civilitzadora” sobre altres països va portar benefici, llibertat i prosperitat. Penso, per exemple, amb …

Un guió ben après

  Com que no troben la rebel·lió ni la sedició han exhibit la malversació. També ha fet llufa. Tanmateix, ho segueixen provant, encara que sigui inventant coses o construint hipèrboles. En comptes d’esclarir la veritat, observem una successió d’episodis surrealistes, molt ben apresos. Això sí, mostrats amb molt poca traça. Tot sigui per commoure els membres ensopits d’un tribunal antiquat i acabar provocant una sentència exemplar. Tot semblava ben lligat: una colla d’individus, uniformats o no, havien de deixar-ho tot a punt, acumulant proves i més proves que presumiblement comprometrien els líders polítics i socials. El seguici inquisitorial havia de ser (és) nombrós: polítics, policies, jutges, i amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha moments en què el jutge Marchena es posa la toga de fiscal: una i una altra vegada ha vetat la projecció de vídeos de les càrregues policials de l’1-0 i de les concentracions davant la Conselleria d’Economia, uns dies abans, quan testifiquen els membres dels cossos policials. Hi ha interès per conèixer la veritat? Així mateix, …

La lluita continua

  Un autobús que propaga l’antifeminisme i que banalitza el nazisme recorre aquests dies territori peninsular. Pertany a una associació ultracatòlica i masclista anomenada Hazte Oír. Un nom, per cert, que tindria la seva gràcia si el tema no fos tan greu. Com si les seves tesis extremistes no haguessin estat àmpliament difoses en aquest país, com a mínim durant la dictadura franquista. Els seus membres eviten parlar explícitament de violència masclista i parlen de violència domèstica, ja tipificada. Un subterfugi per amagar un missatge supremacista i minimitzar, d’aquesta manera, la violència contra les dones. També és una forma d’aigualir i d’eliminar directament les polítiques d’igualtat de gènere. El discurs que privilegia l’home (o el fa víctima) i menysprea la dona el defensen també partits polítics com Vox, una formació més pròpia de temps pretèrits. Pensen que molts dels privilegis que els homes encara gaudeixen estan sent amenaçats per les reivindicacions feministes, les quals només reclamen respecte i una igualtat i justícia plenes. També han generat estupor i indignació algunes sentències, prou conegudes, de la …

Núvols negres agiten els cels

  Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut. La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever. Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i …

Humanitats i humanitat

  Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir. Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó. Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de …

El diàleg

  Fa pocs dies, en una concentració a Madrid, uns quants milers de ciutadans, bastants menys dels esperats per cert, van clamar contra el diàleg amb els independentistes, amb els quals no s’havia de tenir cap mirament, i van titllar de traïdor el president del govern espanyol. Tot molt assenyat i humanitari, doncs. El manifest final llegit per tres periodistes independents estava farcit de mentides, mitges veritats i d’inexactituds. Costa molt poc inflamar les masses, certament. El diàleg només és possible si reconeixem l’altre. No es pot negar la condició de persona i d’interlocutor a qui pensa diferent de nosaltres. El compromís amb la veritat també ha de ser una baula essencial d’una democràcia. Això sí, els partits que van organitzar l’acte de Colón repetiran, una i una altra vegada, que ells són els autèntics demòcrates, encara que vagin de bracet amb l’extrema dreta. Observem amb inquietud i preocupació l’espectacle grotesc que ens obsequien diàriament tota aquesta colla d’irresponsables, de llengua esmolada i feridora. El diàleg, és a dir, el fet d’asseure’s a parlar amb l’altre, està …

Daumier

El judici

  A l’Estat li convé un judici pulcre. No es pot permetre ni una ombra, ni una traça de dubte. S’hi juga massa, però no les té totes. Haurem d’esperar uns dies, un cop s’obri el teló, si la funció acaba sent o no una farsa. De moment, els preàmbuls no conviden del tot a l’optimisme. Algunes portes han grinyolat; la tensió és evident. La llista d’anomalies o d’absurds previs no han estat banals, començant per la gravació per part d’un agent, des d’un furgó policial, del trasllat dels presos polítics a Madrid, tot fent mofa de la gent que els acomiadava, les denuncies dels polítics sobre les condicions de les cel·les, la protesta d’alguns d’ells perquè encara no disposaven dels ordinadors per a preparar millor el judici, la fixació ridícula que encara hi ha contra el color groc a segons quins llocs de l’estat o la prohibició d’entrar a les presons revistes “políticament incorrectes” com El Jueves. El judici començarà, si tot va com hauria d’anar, el proper dimarts 12 de febrer. S’allargarà durant …

Cultura i educació

  La frase, àmpliament difosa, té més vigència que mai: la política, els drets humans i la democràcia són massa importants per a deixar-los, només, en mans dels polítics. Tampoc no els podem fiar a un cap d’estat que ha estat escollit sense passar per les urnes, i amb un suport tan escàs sobretot entre els joves. La Constitució, que també perpetua els privilegis d’uns quants, hauria de ser un punt de partença cap a quotes de més democràcia i transparència. He volgut insistir en la paraula joves perquè són les noves generacions les que tenen la clau de volta, aquella que ens ha de permetre entrar i avançar en una estança més assolellada, de més profunditat democràtica, i no en una on regnin la foscúria i el sutge. En aquest punt, doncs, cal tornar a insistir en els tres pilars imprescindibles d’una societat del benestar: la sanitat, la cultura i l’educació. Les dues darreres no ens salven, és cert, no ens fan ser ni més bons, ni més feliços. Però sense elles som més …

Quanta hipocresia

  No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals. Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, …

L’esquerra que no pot

  A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar. El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya. Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència …