La biòloga Lynn Margulis ja destacava la importància de la cooperació per sobre de la competència en els processos de la vida: “La vida es una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar a aquells que s’associen”. Una idea que ja havia esbossat a principis del segle XX Kropotkin. L’ajuda mútua entre individus d’una mateixa espècie i entre espècies diferents ha resultat fonamental. La cultura i la natura han esculpit l’ésser humà, sempre disposat a la recerca i a la innovació, però la voracitat de poder, de diners, de territori i una ambició sense límits l’han acabat pervertint. El capitalisme, recollint fruits que ja estaven plantats, ha separat l’home de la natura, per així dominar-la millor (o ha estat al revés?). Però en comptes de potenciar la singularitat humana per què tingués cura de l’entorn i que visqués en coexistència pacífica i respectuosa amb les altres formes de vida, va preferir fer de l’ésser humà una altra cosa. El sistema econòmic ultraliberal va exiliar la mesura i va trencar les normes democràtiques més elementals. Tanmateix, …

La política no pot prescindir de l’ecologia. És més, pensem que aquesta li confereix un significat més pregon i democràtic, i la convida a ser més tolerant i compassiva. La política, gràcies a l’ecologia, pot abraçar tot el planeta, i situa la vida, amb totes les seves incomptables formes, en l’eix principal que vertebra tota acció. Avui, quan gairebé freguem el primer quart del segle XXI, l’acció política esdevé parcial, insuficient i, fins i tot, insolidària si no té en compte qüestions com el canvi climàtic, la biodiversitat o la contaminació de l’aire. Llàstima que no ho hàgim tingut present molt abans. Fins fa relativament poc els (grans) partits polítics d’arreu del món ─sempre amb les lògiques excepcions─ eren simples instruments de les elits econòmiques, pistes d’aterratge dels cabdills que comanden el sistema. I en bona part ho continuen sent, és clar. Les polítiques de les darreres dècades pel que fa a la qüestió ecològica han estat de tres tipus, bàsicament. En primer lloc, una acció que era, de fet, la inacció més deplorable: la …

El 12 de maig va certificar la fi d’una etapa en la política catalana. L’independentisme va recular, i l’anomenat procés, tal com l’hem entès, s’ha esvanit del tot. Ja feia un temps que hi havia símptomes de fatiga i una desconfiança palpable entre la ciutadania. Les causes les hem d’anar a cercar, en bona part, en les lluites assídues entre partits i l’acció repressiva de l’estat, que ha vorejat sovint─ sigui dit de passada─ els límits de la legalitat, si no els ha superat. Però també pensem que un altre motiu important ha estat no haver aconseguit teixir ponts amb altres sectors de la societat i engrescar així una majoria encara més àmplia que hauria pogut donar suport a la idea d’un estat propi. Probablement això hagués evitat tibantor, tensió i dolor, en una i en una altra banda. Tot plegat no significa, tanmateix, que l’independentisme hagi mort. Les circumstàncies de la vida, i en particular de la política, solen fer molts tombs─ i més en els temps veloços que vivim─, i és possible que …

Soló, el poeta i legislador de la Grècia arcaica, recomanava la mesura i la moderació, especialment en la política. L’excés, l’insult o l’amenaça eren rebutjats. Una manera de fer que els pensadors grecs posteriors van mirar de preservar. No sempre ha estat així, però. Avui són molts els polítics, per exemple, que haurien d’aprendre d’aquella lliçó gens extravagant, i ben natural per altra banda. Que la política espanyola─ i en part també la catalana─ s’ha fet més tosca i aspra en els darrers anys és un fet difícilment refutable. L’extrema dreta, però també una dreta extrema, ha contribuït de forma decisiva a alimentar l’aire enrarit i poc saludable que impregna la política estatal. En primer lloc, no deixarem d’insistir en el respecte i la cordialitat que ha de tenir un ésser humà envers un altre que pensa diferent, sempre que s’actuï dins els límits del respecte a la dignitat humana. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d’assolir i, per tant, no s’ha d’assenyalar i difamar a qui opina diferent. …

Altre cop haurem d’anar a votar. Fa temps que no podem completar una legislatura. Aquest cop, la causa ha estat la no aprovació per part de la cambra catalana dels pressupostos d’enguany. Una altra cosa és la força minsa que té i ha tingut el govern en els darrers temps, que no li ha permès desplegar totes les seves polítiques. Que no hagin tirat endavant els comptes és un fracàs que podem atribuir, penso, a tota la classe política del país. Jo tampoc combrego amb el Hard Rock i amb altres grans projectes que suposin un impacte en la salut i el medi ambient, i més encara en un context d’emergència climàtica, amb una sequera persistent i amb una qualitat de l’aire força deficient. Som un país petit, vulnerable i ja prou masegat. Alhora, no sempre creixement econòmic significa progrés, un terme que també té els seus clarobscurs. Tot i això, no aprovar els comptes ha estat un error, un cop dur per la sanitat, l’acció social, l’educació, la cultura o el medi ambient, peces …

Soc un amant de la mescla ─ordenada─ de disciplines diverses, per més allunyades que puguin semblar. Com vasos comunicants, s’alimenten mútuament i totes hi guanyen. En canvi, quan la política i la justícia es barregen fins a confondre’s, i a més ho fan d’una manera tosca i poc transparent, totes dues hi perden. Però sobretot hi perd la democràcia. Fins i tot podríem parlar d’una mena de simbiosi entre els dos actors, si se’m permet l’expressió. Però en aquest cas la relació comporta molts més perjudicis que no pas beneficis. Quan alguns polítics fan de jutges i uns quants jutges fan de polítics, l’edifici de l’estat de dret trontolla i la manca de confiança pren possessió de la ciutadania. L’ètica i la honestedat són imprescindibles en l’exercici de qualsevol activitat. En això, cal insistir-hi sempre. La lliçó sobre periodisme que ens transmet R. Kapuściński en el llibre Els cínics no serveixen per a aquest ofici es podria aplicar perfectament a l’acció política i a la pràctica judicial. La política i activista Petra K. Kelly, en …

Els reptes i projectes que tenim per endavant són immensos. Vivim moments decisius per saber cap a on anirà el món. Fenòmens com el canvi climàtic i la preservació del medi ambient, l’auge de l’extrema dreta i dels discursos discriminatoris, la deshumanització de certs col·lectius, la violència masclista, la pobresa, les guerres, la fam o el desprestigi de l’educació i la cultura obliguen a mantenir-nos alerta i pensar bé les mesures que cal emprendre per fer-hi front. Les solucions recauen sobretot en polítics honestos i de bon cor, si són capaços de no sotmetre’s a les elits cada cop menys a l’ombra i més exposades a ple sol. Però la responsabilitat, naturalment, és global. Cadascú hauria de fer la seva contribució. L’èxit de tot plegat dependrà, doncs, del camí encetat i de les accions portades a terme. Però per començar hem de tenir clar els ingredients que les han d’acompanyar: l’ètica i el compromís amb la veritat i la justícia. Aleshores si s’acaben acomplint objectius essencials com el benestar i la llibertat de tots els …

A principis d’estiu, els boscos, els camps i, en part, les ciutats s’omplen d’olors i de colors. Les flors ofereixen una bella estampa, i el perfum d’algunes cohabita amb la fragància delitosa dels til·lers. Però l’aire també amaga partícules hostils i perjudicials per a la nostra salut. Com l’ozó troposfèric, un gas incolor i inodor que d’una manera més o menys regular visitarà durant les properes setmanes determinades zones del país. Aquest ozó és un contaminant secundari i bàsicament es forma a partir dels òxids de nitrogen i de compostos orgànics volàtils emesos pels vehicles i les indústries de Barcelona i de l’àrea metropolitana. Només cal una forta radiació solar i també una brisa intensa perquè aquest component pugui néixer i viatjar, sense pagar cap peatge, fins arribar a les contrades interiors. Entitats ecologistes apunten que el 95% dels ciutadans de l’estat respiren aire contaminat. Unes quantes vegades, a més, s’han superat els límits permesos. No és agradable sentir això; més aviat és indignant. Evidentment no només perjudica la salut de les persones ─sobretot les …

Si realment som una democràcia liberal la llibertat d’expressió i l’humor no haurien de tenir (quasi) cap límit. Fer burla contra determinades creences, imatges divines, idees o individus, encara que sigui a través d’un mitjà de comunicació públic, no hauria d’estar penalitzat. El dret a la irreverència, a l’ofensa i, fins i tot, a la blasfèmia, hauria d’estar garantit, encara que no ens agradi allò que veiem o ho considerem de mal gust o inadequat. En tot cas, aquest quasi o gairebé, mirarem d’aprofundir-hi més endavant; sabem que la línia que separa una cosa d’una altra pot ser a vegades extremadament prima. Tot plegat ve a tomb de la darrera polèmica sobre la paròdia d’una figura religiosa en un programa de TV3. Alguns s’han sentit atacats; aquest humor els pot semblar més o menys barroer, poc intel·ligent, però no podem privar el dret a fer mofa, ja sigui de la Verge del Rocío, de la Moreneta o d’algun altre símbol sagrat. No pensem que això pugui atemptar contra el sentiment religiós o íntim de cadascú. …

Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Una reflexió que pren encara més transcendència avui amb les xarxes socials i amb l’auge de discursos ultres. A més, l’excés d’informació, ens porta, paradoxalment, a una certa paràlisi i incomunicació. Costa distingir a vegades les paraules honestes al servei de la veritat del llenguatge virulent, al servei de la difamació i la mentida, sovint generosament finançat, i que utilitza tota mena d’estratègies per fer-se sentir . Com podem fer front als discursos d’odi en què sovinteja aquesta paraula “perillosa, mortal”? No podem deixar de reconèixer, en primer lloc, una sensació d’impotència i desolació. Però la pura resignació és una derrota. Cal no abaixar el cap: altrament perdrien la llibertat d’expressió i la democràcia. Aleshores, abans d’escriure o propagar res, potser hauríem de preguntar-nos si contribuïm a la veritat, al respecte i al bon ús de les paraules. La crítica …