El comunisme ─almenys el d’arrel soviètica─ va esdevenir una religió, com el cristianisme. Ambdós amb els seus papes, la seva litúrgia, una estructura piramidal i essencialment dogmàtics. Pel que fa al cristianisme, em refereixo, sobretot, a aquell predicat per l’Església Catòlica i que Jorge Bergoglio prova fa temps de donar-li un rostre més humà, no sense dificultats. Altres, en el seu temps, ja ho havien intentat amb el comunisme i el socialisme marxista més ortodox.  Estem parlant de dos projectes utòpics que han sovintejat la foscor, i no precisament en relació al misteri. En el fons, no deixen de ser ideologies, i ja sabem com han acabat bona part d’elles. Aquesta esperança en un “món millor” ha portat sovint a l’engany i a la decepció. L’un busca el paradís a la Terra; l’altre, la felicitat eterna en un més enllà. En la teoria recullen una gran preocupació pel sofriment humà, però a la pràctica la seva perversió ha provocat desencís i dolor. Els dos van oblidar ben aviat el tarannà llibertari, la vessant humana i …

A principis del segle XX, en l’Europa dels imperis, hi havia la sensació de viure en un món relativament segur i estable. En aquesta edat de la raó i de fe en el progrés, “radicalisme i violència semblaven del tot impossibles”, tal com va escriure Stefan Zweig a l’inici de “El món d’ahir”. Però és evident que sota aquesta estructura sòlida, els fonaments, vells i anacrònics, estaven visiblement danyats i que en “el conte de fades” que hom creia viure, pocs havien comptat que l’evolució moral de l’home no s’havia donat de la mateixa manera. Malgrat això, gairebé ningú hagués pensat ─fins i tot durant la primavera del mateix any─, que poc després, el mes de juliol de 1914, esclataria una guerra mundial que va tenir unes conseqüències d’allò més dramàtiques. Possiblement sense aquest conflicte no hi hagués hagut una segona guerra mundial; tot i que és agosarat dir això, ja que el feixisme, el totalitarisme i també l’antisemitisme ─força arrelat des de feia segles en el continent─, sempre esperen el moment oportú per sortir …

Assistim incrèduls a l’esclat de la guerra, amb tota la virulència. Ucraïna, Europa, 2022. Però ja des de 2014 la regió bull, i la sang vessa sobre les seves terres. No hi ha paraules per expressar tant de sofriment, tanta violència, tanta mort. El desfici imperialista i l’urc bel·licós del Kremlin s’abat sobre tot un poble, sotmès a les bombes i a l’escassetat, però les conseqüències d’aquesta tragèdia afectarà també al poble rus, i a tot el món. Cal aturar la guerra com sigui. Cal insistir en la pau i en el diàleg. Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Com fer front a aquesta paraula “perillosa, mortal”? Com transformar-la? Amb ètica, amb esperit crític i responsabilitat, cal cercar aquells mots humils que ens apropen a la pau, a la compassió, a l’entesa entre els pobles. Una tasca encomiable, certament, i que mai no podrem donar del …

Catalunya és un país petit àvid de grans projectes. El problema rau: a) Que els grans projectes acaben beneficiant, sovint, només a uns quants, i ignoren les necessitats reals de la resta. b) Que els grans projectes deixen a l’ombra altres propòsits més modestos, però que són importants, fets amb il·lusió i creativitat, i respectuosos amb el límit i la mesura ─en termes de magnitud i de sostenibilitat─, d’acord amb la capacitat del territori. En fi, que situem als marges projectes tan o més vàlids que els considerats top, però que potser són poc vistosos en comparació amb la grandiloqüència i l’afany per guanyar diners d’aquests. Parlem, per exemple, de la possibilitat de fer uns Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus o de l’ampliació de l’aeroport del Prat. O del debat sobre les macrogranges, i del poder que té el sector de l’agricultura intensiva, reaccionant de forma irada davant les crítiques, justes i raonables, sobre el model poc sostenible i poc saludable que fomenten, amb la complicitat d’alguns governs. En uns temps on queda palès que …

A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …

Liberal es confon amb neoliberal. Liberalisme s’associa amb la dreta o amb el centre-dreta, quan existeix també un liberalisme d’esquerres, important i amb una llarga tradició. Liberal no és assumir ni practicar una llibertat sense límits. En altres paraules: fer el que a un li doni la gana. Aquesta llibertat és buida de contingut si no hi ha responsabilitat, solidaritat, justícia, tolerància o empatia. En la base del liberalisme hi ha una posició humanista, però també “l’humanisme porta lògicament al liberalisme”, deia Nicolau d’Olwer.  El liberal s’oposa amb decisió al despotisme i al fanatisme. Té una certa desconfiança del poder i treballa per la seva limitació. Judith Shklar pensa que un govern liberal és la millor manera de protegir la gent dels abusos de poder. Prefereix que l’estat sigui just que no que pretengui fer-nos feliços. El liberalisme fomenta la iniciativa dels individus, però rebutja l’egoisme. S’oposa a la lliure competència; és a dir, al neoliberalisme, o del que se’n vulgui dir. Té cura, en canvi, del bé comú, del medi ambient i mira de …

Fa gairebé set mesos que no hi ha president de la Generalitat. Fa dos mesos que hi va haver eleccions i encara no s’ha format govern. Els ciutadans no s’ho mereixen. Però l’aspecte més trist és que ja ens hi hem acostumat. Dostoievski deia, amb força encert, que l’home és l’ésser que s’acostuma pràcticament a tot. Són tantes les coses a les quals ens hem hagut d’adaptar. Fins i tot en situacions d’incoherència. La paciència, ja se sap, pot arribar a ser infinita. La sensació, doncs, és més de desídia i d’indiferència que no pas d’indignació. Així, pensem que quan hagin arribat a un acord i puguin formar govern ja ens ho faran saber. Però aleshores ja no valdran més dilacions: cal afrontar d’una vegada per totes, amb decisió i coratge, els reptes enormes que té el país. La situació de la sanitat, l’ensenyament, la cultura o les polítiques que cal emprendre per la protecció del medi ambient no poden esperar més. És necessari, més que mai, un executiu que governi per tothom, que tingui …

Deplorem algunes de les coses que dius a les teves cançons. Ho trobem repulsiu. Aixecar la bandera de l’odi o desitjar la mort d’adversaris no porta a una societat millor. T’han qualificat d’artista mediocre; fins i tot han qüestionat si és art el que fas. Algunes de les teves idees ens semblen totalitàries. Però no hi ha dubte que tens tot el dret a expressar-les. I, per tant, no hauries de ser a la presó. L’estat espanyol ha fet, de nou, el ridícul. Les protestes s’han succeït. Rebutgem qualsevol acte violent. No podem aplaudir ni un contenidor cremat ni un aparador trencat. Però encara trobem més greu, només faltaria, que a una persona li hagin buidat un ull (i ja en van unes quantes). En tot cas, el combat de les idees i la lluita contra les injustícies s’hauria de fer amb la paraula i amb la intel·ligència, no a cops de pedra. Les crisis que hem viscut, amb una brutal pandèmia que ja dura un any, han deixat molts joves sense futur ni esperança. …