Catalunya és un país petit àvid de grans projectes. El problema rau: a) Que els grans projectes acaben beneficiant, sovint, només a uns quants, i ignoren les necessitats reals de la resta. b) Que els grans projectes deixen a l’ombra altres propòsits més modestos, però que són importants, fets amb il·lusió i creativitat, i respectuosos amb el límit i la mesura ─en termes de magnitud i de sostenibilitat─, d’acord amb la capacitat del territori.

En fi, que situem als marges projectes tan o més vàlids que els considerats top, però que potser són poc vistosos en comparació amb la grandiloqüència i l’afany per guanyar diners d’aquests.

Parlem, per exemple, de la possibilitat de fer uns Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus o de l’ampliació de l’aeroport del Prat. O del debat sobre les macrogranges, i del poder que té el sector de l’agricultura intensiva, reaccionant de forma irada davant les crítiques, justes i raonables, sobre el model poc sostenible i poc saludable que fomenten, amb la complicitat d’alguns governs.

En uns temps on queda palès que la mà de l’home ─en la seva pitjor versió─ ha empastifat la vida i el medi ambient, continuem insistint en la construcció de grans projectes i en el creixement il·limitat, en benefici dels interessos dels de sempre. Els que no volen que res canviï. O que tot canviï perquè tot continuï igual.

La imatge que encapçala el text és una pintura d’Eliseu Meifrèn. Port de Barcelona, 1889.