MIRADOR
Comment 1

Sensibilitat

Un poder que controla la població, i desitja eradicar la sensibilitat i la imaginació és un poder totalitari. Així ho veia Ivan Bunin(1), poc després de la revolució de 1917, quan els seus dirigents havien escollit el camí de la repressió. Vint anys més tard, ja amb Stalin, arribaran les detencions, les purgues i els assassinats en massa de ciutadans sospitosos de ser massa sensibles i imaginatius.

Finals de 1937. Són moltes les persones, la majoria dones, que fan cua davant d’una presó o d’un palau governamental, per tal que algú els digui alguna cosa. La gran majoria de vegades se’n tornen a casa sense saber si el seu fill, el seu pare o el seu amant és viu o mort. La futura escriptora Lídia Txukóvskaia és una d’aquestes dones. Vol saber què se n’ha fet del seu marit, Matvei Bronstein, físic teòric, pioner de la gravitació quàntica i escriptor de llibres de divulgació científica per infants, que havia estat detingut a l’agost.         

13 de febrer de 1921. La Lídia, aleshores una adolescent de catorze anys, assisteix a Petrograd (Sant Petersburg) a una vetllada literària en honor a Puixkin(2). Intervé el poeta Alexander Blok, que inicialment havia acollit la revolució amb entusiasme. Quan escolta el seu nom, Blok s’aixeca, amb el rostre envermellit, els cabells grisos i la mirada greu i apagada. I això que només te quaranta anys. Comença el seu discurs amb una crítica als funcionaris que intenten manipular la poesia segons els seus propis interessos, atemptant contra la seva llibertat. I acaba dient: “Puixkin no morí només a mans d’Anthès! Allò que el matà fou la manca d’aire per a respirar lliurement. I el seu temps va morir amb ell…La pau! La llibertat! Dues coses indispensables per a tot poeta…”.

Blok mor, afligit i abatut, sis mesos després. Amb ell, desapareix també una època i en comença una altra de pitjor.

Matvei Bronstein és executat a principis de febrer de 1938. Lídia Txukóvskaia es convertirà en una destacada dissident del règim soviètic.

Moscou, 7 de març de 1918. Bunin escriu: “Per la nit caminàvem pel bulevard Tversakaia mentre l’escultura de Puixkin abaixava el cap afligida sota un cel ennuvolat que deixava entreveure alguna clariana. Era talment com si digués: “Déu Meu, com n’és de trista la meva Rússia! 

(1) Els dies maleïts. Ivan Aleksèievitx Bunin. Traducció de Laia Santanach i Sabatés. Quid Pro Quo.

(2) Crónica de un silencio. Lidia Chukóvskaia. Traducció de Marta Rebón. Errata Naturae. En aquest llibre, l’autora narra el seu combat per la llibertat d’expressió i la literatura, i en concret el silenci i la persecució que va patir als anys 70 .

La imatge que encapçala el text és una pintura de Natàlia Gontxarova. Gebre, 1911.

This entry was posted in: MIRADOR

1 comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s