Un poder que controla la població, i desitja eradicar la sensibilitat i la imaginació és un poder totalitari. Així ho veia Ivan Bunin⁽¹⁾, poc després de la revolució de 1917, quan els seus dirigents havien escollit el camí de la repressió. Vint anys més tard, ja amb Stalin, arribaran les detencions, les purgues i els assassinats en massa de ciutadans sospitosos de ser massa sensibles i imaginatius.

Finals de 1937. Són moltes les persones, la majoria dones, que fan cua davant d’una presó o d’un palau governamental, per tal que algú els digui alguna cosa. La gran majoria de vegades se’n tornen a casa sense saber si el seu fill, el seu pare o el seu amant és viu o mort. La futura escriptora Lídia Txukóvskaia és una d’aquestes dones. Vol saber què se n’ha fet del seu marit, Matvei Bronstein, físic teòric, pioner de la gravitació quàntica i escriptor de llibres de divulgació científica per infants, que havia estat detingut a l’agost.         

13 de febrer de 1921. La Lídia, aleshores una adolescent de catorze anys, assisteix a Petrograd (Sant Petersburg) a una vetllada literària en honor a Puixkin⁽²⁾. Intervé el poeta Alexander Blok, que inicialment havia acollit la revolució amb entusiasme. Quan escolta el seu nom, Blok s’aixeca, amb el rostre envermellit, els cabells grisos i la mirada greu i apagada. I això que només te quaranta anys. Comença el seu discurs amb una crítica als funcionaris que intenten manipular la poesia segons els seus propis interessos, atemptant contra la seva llibertat. I acaba dient: “Puixkin no morí només a mans d’Anthès! Allò que el matà fou la manca d’aire per a respirar lliurement. I el seu temps va morir amb ell…La pau! La llibertat! Dues coses indispensables per a tot poeta…”.

Blok mor, afligit i abatut, sis mesos després. Amb ell, desapareix també una època i en comença una altra de pitjor.

Matvei Bronstein és executat a principis de febrer de 1938. Lídia Txukóvskaia es convertirà en una destacada dissident del règim soviètic.

Moscou, 7 de març de 1918. Bunin escriu: “Per la nit caminàvem pel bulevard Tversakaia mentre l’escultura de Puixkin abaixava el cap afligida sota un cel ennuvolat que deixava entreveure alguna clariana. Era talment com si digués: “Déu Meu, com n’és de trista la meva Rússia! 

(1) Els dies maleïts. Ivan Aleksèievitx Bunin. Traducció de Laia Santanach i Sabatés. Quid Pro Quo.

(2) Crónica de un silencio. Lidia Chukóvskaia. Traducció de Marta Rebón. Errata Naturae. En aquest llibre, l’autora narra el seu combat per la llibertat d’expressió i la literatura, i en concret el silenci i la persecució que va patir als anys 70 .

La imatge que encapçala el text és una pintura de Natàlia Gontxarova. Gebre, 1911.