El franquisme continua coartant la democràcia espanyola. Ho veiem com es manté i influeix encara, amb més o menys tebior, en moltes estructures del poder, començant per la mateixa monarquia. És un fre a la plena modernització del país, sobretot quan impugna o anul·la lleis que donen més drets a persones i a col·lectius vulnerables.

Alhora els hereus de Franco odien les lleis de memòria històrica, que miren de fer justícia i dignificar les víctimes de la dictadura, massa anys oblidades. Però l’oblit està ple de memòria, com deia Mario Benedetti, una memòria obstinada que no vol oblidar els qui van lluitar contra el feixisme. L’antifeixisme és democràcia i alguns encara no se n’han adonat.

El nou llibre del periodista Antoni Batista, Memòria de la resistència antifranquista, publicat per Pagès, és un acte de memòria i de (re)coneixement. L’autor ha reunit un conjunt d’històries breus, que ell va viure de jove o que ha investigat a fons, i ho fa amb un estil narratiu viu, proper a la crònica o al relat de no-ficció. Per les seves pàgines hi passen persones resistents d’àmbits i ideologies diversos com Josep Benet, Miguel Núñez, Jordi Carbonell, Pere Portabella, Lluís Llach, l’abat Escarré o altres no tant coneguts pel gran públic com Tomasa Cuevas o Jaume Josa.

Un capítol a part mereix la sinistra prefectura de policia de la Via Laietana. Durant la dictadura (i també en els primers anys de la transició) fou un centre de terror i de tortura. Els governs espanyols successius s’han oposat al seu tancament i que es converteixi en un centre de memòria, recolliment i d’homenatge a les víctimes d’aquella infàmia.

Persistirem.

La fotografia que encapçala el text és de Pilar Aymerich. Manifestació Assemblea de Catalunya, 1976.