S’han acabat les vacances, i La Nau reprèn la navegació. Amb dos mesos ja n’hi ha hagut prou. No trobeu? Ho farà, però, amb alguns canvis. S’inaugura una segona etapa en la qual sondejarem noves rutes, cercant altres mirades. Per començar, La Nau portarà una càrrega més simple: un gir cap a la brevetat, optant per l’essencial. A més, deixarem de banda, de moment, els pseudònims-heterònims que havien caracteritzat, en part, la primera etapa. A partir d’ara els articles aniran signats simplement com La Nau. Així mateix, en comptes de dos articles setmanals, habitualment un sobre política i un altre sobre cultura, n’hi haurà un o dos, segons la setmana, i amb una perspectiva diferent. En un tractarem l’actualitat política i cultural alhora; en un altre partirem d’un fet històric concret, d’un personatge o bé d’un llibre, i, literàriament, intentarem trobar o donar pistes sobre aspectes de la vida i la realitat més actuals. D’aquí set dies en tindreu el primer tast.

Aquest cop ho farem d’aquesta manera, com s’hagués pogut fer d’una altra. Es tracta, en el fons, de fer coses diferents, i no quedar-se sempre en un mateix punt. Ja vam dir en el seu moment que La Nau es va fent, a poc a poc. Continuarà amb nosaltres, això sí, el pensament de migdia.

Per acabar us oferim unes petites meravelles: delicades obres d’art que ens reconcilien amb la vida. Teniu encara temps fins a finals de mes per visitar, al Prado, l’exposició Miradas afines (no us perdeu tampoc l’altra temporal, la dedicada a Fra Angelico). Una de les joies que podeu contemplar és el quadre de Vermeer anomenat El geògraf. El moment, el gest o la llum d’un instant concret viu en tots els temps, també en el nostre. Un quadre de serenitat i de quietud que no podem deixar de mirar i d’admirar.

Com que no trobo les paraules adients per descriure-la d’una forma més precisa, descobreixo en una altra joia, en aquest cas un text escrit per Kakuzo Okakura, El llibre del te, aquesta frase: “La simplicitat de la sala de te i l’absència de vulgaritat que exhibeix la converteixen en un autèntic refugi de les afliccions que ens causa el món exterior. Allà, i només allà, hom es pot lliurar a la serena adoració de la bellesa” (traducció al català per Ricard Vela i publicat per Angle). El sentit d’aquestes paraules el trobo, doncs, en les obres de Vermeer; per exemple en una altra obra seva exposada, El carreró, al costat d’una de Velázquez, també magnífica. I en l’altre extrem de la sala, un commovedor autoretrat de Rembrandt (entre la resta d’obres mestres reunides de forma excepcional). Aquest darrer ens acomiada amb una mirada escèptica, resignada, ingènua. En aquests moments, la meva pàtria rau en aquestes obres humils, en la seva bellesa, en la seva llum. Quina meravella.

Johannes Vermeer. El geògraf (1668-1669).