Sembla ser que Vermeer es va inspirar en el científic Anton van Leeuwenhoek per pintar El geògraf, així com el seu homòleg, L’astrònom. No ho sabem segur, és cert, però la hipòtesi és força plausible. Ambdós havien nascut a Delft el mateix any, amb pocs dies de diferència, i van viure sempre a la mateixa ciutat. S’haurien de conèixer, doncs, i és possible que, fins i tot, fossin amics. Van Leeuwenhoek, dependent d’una botiga de teixits, uixer de l’ajuntament de Delft més tard (fins a la seva mort, als 90 anys), fabricava petites lents de vidre com si d’un hobby es tractés. Eren d’una precisió i d’una qualitat tan excepcionals que, amb elles, va descobrir un món ignot, mai vist fins llavors: els bacteris. Així mateix, entre altres observacions, va poder veure com la sang circulava per uns vasos capil·lars, els conductes que connecten les artèries amb les venes. Els seus microscopis van obrir les portes a la comprensió del món cel·lular. Però sense la seva paciència o el seu talent tot això no hagués estat possible. Amb raó, és considerat, doncs, un dels pares de la biologia moderna.

No sabem si van Leeuwenhoek va conèixer un altre dels grans personatges (científic també) de l’Holanda del segle XVII. Havia nascut tres anys abans i el seu nom era Christiaan Huygens. La seva precocitat científica en geometria, per exemple, havia estat assenyalada pel mateix Descartes l’any 1644. Huygens, amb una sòlida formació cultural i humanística, va treballar també en la fabricació i en el poliment de lents, però en el seu cas per a la construcció de telescopis, amb l’ajuda del seu germà; tot i que més tard també va innovar amb els microscopis. No té sort, però, pel que fa a qüestions de salut. El 1654 pateix els primers atacs depressius, amb recaigudes successives.

Si van Leeuwenhoek, amb les seves lents, penetra en el cosmos microscòpic, Huygens dirigeix la mirada cap amunt i descobrirà els anells de Saturn, i Tità (encara no batejat amb aquest nom), el seu satèl·lit principal. És ben coneguda també la controvèrsia que va mantenir amb Newton sobre la naturalesa de la llum. L’holandès opta per les ones, i no pels corpuscles com defensa el primer. L’enorme prestigi de Newton va fer que en aquell moment Huygens perdés el partit. Però la consideració que hom tenia d’aquest no va decaure, més aviat al contrari. Ja al desembre de 1660 es troba amb Pascal a París, i anys més tard iniciarà una correspondència amb Spinoza (que també va ser polidor de lents, per cert) i amb Leibniz, que va ser alumne seu de matemàtiques.

El 7 de gener de 1695, Huygens dona per acabat el manuscrit de la seva darrera obra: Cosmotheoros*, on defensa, entre altres coses, l’existència de mons habitats i tan diversos com el nostre. Mesos després emmalalteix novament, aquest cop ja de forma irreversible (el 1670 se li havia diagnosticat la bilis negra, també anomenada malenconia hipocondríaca). Mor el 9 de juliol del mateix any.

La mirada, la diligència o la sensibilitat d’un Vermeer, d’un van Leeuwenhoek o d’un Huygens no només van significar un gran salt endavant pel que fa al coneixement i al benestar de la humanitat sinó que també ens van demostrar que el seu treball no estava renyit amb la poesia o la bellesa.

Gairebé no hi ha paraules tampoc per descriure un fet que ens sembla extraordinari: com és possible que en un territori tan petit com Holanda i en pocs anys de diferencia hi poguessin conviure tantes celebritats, i a més d’àmbits tan diversos? En el món occidental no abunden els exemples. L’Atenes del segle V a.c o a la Florència del Renaixement són els dos casos més coneguts.

La mirada àmplia i humanista que van tenir aquests personatges també la desitgem en molts polítics i en homes de poder actuals, en un món cada cop més delmat en tants aspectes. De ben segur que alguna cosa podria canviar si això s’acomplís, encara que aquesta mirada només fos adquirida per una part significativa de la classe dirigent.

*Publicat en castellà, amb el títol de Cosmotheoros. Conjeturas relativas a los mundos planetarios, sus habitantes y producciones, per l’editorial Jekyll & Jill, amb traducció de Ruben Martín Giráldez i il·lustrat, amb 20 làmines i un desplegable, per Alejandra Acosta. Magnífica i acurada edició, molt recomanable.

Ernst Haas. Venice, 1955.