El diàleg resulta imprescindible per resoldre conflictes i arribar a solucions més o menys estables. Això que sembla tan evident, no s’ha aprofundit del tot. Si bé els diàlegs polític i/o social solen ser els més prolixos, en algunes situacions també és imprescindible el diàleg interreligiós. Perquè en els conflictes on les religions hi tenen un pes important, aquest diàleg pot ser un impuls a la mateixa política i, per tant, a la resolució plena dels conflictes en qüestió.

Però no ens enganyem, allò que possibilita un diàleg interreligiós resideix en unes normes anàlogues als altres tipus de diàleg. És a dir, treballar allò que hi ha en comú entre les diverses creences i no insistir en allò que les separa. També, naturalment, una bona dosi de tolerància i de paciència, així com deixar de banda tota actitud de supèrbia i de dogmatisme.

És a partir d’un substrat comú─ o ètica primigènia─, a partir del qual s’han desenvolupat les religions─ en la línia de Hans Küng─ , i no aixecant la bandera del monopoli de la veritat, que les diverses tradicions poden entrar en un diàleg fructífer. Simone Weil, a Carta a un religiós*, ho expressa d’aquesta manera: “Les diverses tradicions religioses autèntiques són reflexos dispars de la mateixa veritat”. Però d’això no en som conscients, ja que molta gent viu una sola d’aquestes tradicions i en deixa fora les altres. Tot plegat ho exposa amb una bonica imatge: “És com si dues persones, situades en dues habitacions que es comuniquen, veient cadascú el sol per la finestra i el mur del veí il·luminat pels raigs, creguessin que només una d’elles veu el sol mentre que el veí només pot veure el seu reflex”.

Així doncs no és infreqüent trobar missatges semblants d’amor o de compassió en moltes religions actuals i també en creences anteriors a elles. Per exemple, “la religió catòlica conté explícitament veritats que altres religions contenen implícitament. Però, recíprocament, altres religions contenen explícitament veritats que solament estan implícites en el cristianisme”, escriu Simone Weil.

La filòsofa francesa subscriu al llarg del text l’existència d’una religió─ o substrat comú─ que perviu en els temps i en tradicions diverses: Heràclit, Pitàgores, Plató, els càtars, el taoisme, el budisme, les Upanishads, el Bhagabad Gita… No es tracta d’un sincretisme sinó de cercar o identificar justament aquest substrat comú a l’interior de les religions.

La imposició de la força i la pretensió d’una sola veritat i d’una única visió del món ha perjudicat el pòsit cultural i espiritual d’Occident. Alhora també la resta del món, a causa de la nefasta herència de la colonització. Segons Weil: “Europa ha estat espiritualment desarrelada, separada d’aquesta antiguitat en la qual té el seu origen tots els elements de la nostra civilització; i s’ha dedicat a desarrelar als demés continents a partir del segle XVI”.

Qui sap si una nova entesa és possible. La reconstrucció plena dels ponts és necessària per què una nova època s’obri pas i puguem encarar conjuntament reptes tan urgents com la situació dels drets humans o la preservació del medi ambient.

* Carta a un religioso. Simone Weil. Pròleg de Carlos Ortega. Traducció de María Tabuyo i Agustín López. Editorial Trotta, 1998.

La pintura que encapçala el text és de Georges Rouault. Barri de Faubourg, París, 1910-14.