Hi ha una dita dels caldeus que diu: “L’home és un animal de natura vària, multiforme i mudadissa”. Pico della Mirandola (1463-1494) l’esmenta en el seu famós Discurs sobre la dignitat de l’home, una obra ensenya de l’humanisme, un cant a la llibertat i a la confiança en la raó i en les aptituds de l’ésser humà: “L’home ha nascut amb la capacitat de ser allò que volem”(…) Som escultors de nosaltres mateixos. Però compte, que aquest honor que ens ha estat concedit no ens faci caure en l’estupidesa i en la bestialitat.

Gairebé un segle després, Étienne de la Boétie (1530-1563) escriu un altre text cabdal, La servitud voluntària: “Només volia entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen…” Precursor de la política moderna, amic de Montaigne, La Boétie pren partit també per la llibertat i expressa el seu horror a la tirania. No hi ha res al món tan contrari a la natura com la injustícia, afirma. En canvi, “la llibertat és natural, i, per tant, al meu parer, que hem nascut no solament lliures sinó també amb la passió de defensar aquesta condició”. Tot i això, hi ha “una voluntat de servir que ha arrelat tan endins que a hores d’ara sembla que el mateix amor a la llibertat no sigui tan natural”. I una primera raó d’aquesta  servitud voluntària és el costum. Paraules clares i inequívoques, d’una vigència extraordinària.

Un segle més tard, Blaise Pascal (1623-1662), home de saber universal i de salut delicada proclama en els Pensaments: “El silenci d’aquests espais infinits m’espanta”. El pensador francès s’adreça a Déu, però s’acaba trobant amb l’ésser humà, amb la seva misèria i la seva grandesa. Hem d’entendre la condició humana com a quelcom excepcional, un miracle fortuït? No som superiors als altres animals, només cultivem algunes coses com aquests en cultiven d’altres. El sentiment de superioritat és absurd. L’orgull i la humilitat poden conviure en l’home d’allò més bé.

Pascal és com el foc, si t’acostes massa et cremes, però no pots deixar d’escalfar-te. Amb tota la càrrega d’asceticisme i de senzillesa emprèn una aventura intel·lectual i espiritual envers allò inconegut, insondable. Aquesta travessia que parteix de l’home el porta cap al mateix ésser humà, amb els seus temors, les seves contradiccions i petiteses però també amb tota la majestuositat pròpia de l’espècie. La seva anàlisi pot semblar amarada de tristesa i de pessimisme però també d’una sinceritat i d’una lucidesa que arriben a corprendre. L’ésser humà, inserit entre dos infinits incomprensibles, és essencialment tràgic: “Perquè, al capdavall, què és l’home en la natura? Un no-res en comparació de l’infinit, un tot en comparació del no-res, un entremig entre res i tot. Infinitament allunyat de comprendre els extrems, la fi de les coses i el seu principi estan per a ell invenciblement amagats en un secret impenetrable, igualment incapaç com és de veure el no-res d’on ha sortit i l’infinit on és engolit.”

Pascal reivindica les raons del cor, una via del coneixement que havia quedat en certa manera arraconada pel pensament occidental. Només amb la raó no ho podem copsar tot. Ens cal, també, la intuïció. Per tant, cal aplicar un mètode diferent per a cada disciplina del saber.

El filòsof francès, a més, és un gran escriptor, i un clar precedent dels existencialistes. Aquests dies es celebren els 400 anys del seu naixement. Des dels temps de Pico la imatge de l’home potser s’ha ressentit i s’ha fet més pessimista. Tanmateix, cada època té els seus anhels i les seves frustracions. Però Pascal, com els altres dos, continua sent ben actual, per les seves aportacions filosòfiques i científiques. La imatge de l’ésser humà que va descriure viu, per exemple, en algunes de les obres artístiques d’Alberto Giacometti. Com L’home que camina, que segueix el seu trajecte, portant la seva fragilitat, però amb pas ferm i amb tota la dignitat.

Discurs sobre la dignitat de l’home. Pico della Mirandola. Edició i traducció d’Antoni Seva. Publicacions de la Universitat de València, 2004.

La servitud voluntària. Étienne de La Boétie. Traducció i estudi preliminar de Jordi Bayod. Quaderns Crema, 2001. (Aquest volum conté també dos textos de Michel de Montaigne: Carta sobre la mort de La Boétie i L’amistat).

Pensaments, de Blaise Pascal. En català l’obra ha estat publicada per Adesiara, amb traducció de Pere Lluís Font (2021), i per Ara Llibres, amb traducció de Miquel Costa (2015).

La fotografia que encapçala el text és de Abbas Kiarostami, i forma part de la sèrie Roads.