Fa unes setmanes, fent un tomb per Barcelona, cosa que faig de tant en tant, vaig comprovar que la llengua catalana no està tan malament com diuen. Al contrari, sembla que va a més, especialment al centre de la ciutat.

Per començar, em vaig topar, al metro, amb un cantautor que s’expressava en català, amb una tenacitat admirable i amb tota la naturalitat del món. Vaig sortir-ne corprès i meravellat. Tot i que em va admetre, tot seguit, que havia rebut insults per això; és a dir, per cantar en català, aquí, a la capital de Catalunya. Ja se sap, el català és provincià i sempre té entre cella i cella provocar; en canvi, qui canta en anglès, per exemple, demostra tenir un fi esperit cosmopolita.

Una estona abans, en una de les artèries principals de la ciutat, un titellaire, entremig d’un espectacle commovedor, s’adreçava amb un “gràcies”─ així, en català─, a qui li mostrava reconeixement. Tot i que molts dels presents devien ignorar que es tractava precisament d’això: que havia dit una o dues paraules en català. Per cert, els titelles eren muts. Potser més endavant, quan poguessin parlar, ho farien també en català. Fóra un altre pas endavant. Qui sap si en una altra ocasió en serem testimonis. La joia seria, per descomptat, immensa.

Poc després vaig demanar en un restaurant un tallat amb llet de civada: no hi va haver cap problema. I pensar que fa uns anys en un altre bar no sabien ni què era un tallat. En fi, que anem millorant. La satisfacció ja va ser gairebé plena quan descobreixo en una llibreria un llibre de filosofia o de ciència en català que desconeixia. Aquí sí que anem a més, tot i que la proporció en relació amb altres llengües continua sent ridícula, no ens enganyem.

Tot plegat és ben modest i anecdòtic, si voleu. Però no cal perdre l’optimisme, i hem de pensar que les coses poden anar a millor. No en va, sempre acabem tenint un Estat que ens protegeix i vetlla per la nostra llengua. Tampoc no demanem res de l’altre món, simplement que viure en català sigui del tot normal, com ho és viure en qualsevol altre idioma.

Sempre hi ha persones, però, que això que és tan natural els enerva una mica,  perquè, és clar, per a aquestes seria molt més còmode viure amb una sola llengua: la seva, la materna o, si més no, en anglès, que com ja hem dit abans ens fa ser més cosmopolites. No hi ha prou problemes a la vida que encara fer-la més complicada omplint-la amb més llengües, moltes de les quals no aixequen ni un pam de terra? Però aleshores, estimats amics, no penseu que el món seria més trist, uniforme i pobre? Pel que fa a mi, vaig marxar de Barcelona encantat pensant que el català tenia un futur tan clar i radiant com el mar o el cel nu del litoral barceloní en aquell migdia assolellat i poc ventós que acabava de viure.

La fotografia que encapçala el text és de Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya.