És difícil dir si estem vivint una època dominada per la fatiga i la resignació o bé per l’esperança. O una altra on preval directament l’horror. Tot depèn de cada individu o poble, però és evident que el món segueix patint greus amenaces: conflictes i penúries sense una solució imminent, la crisi climàtica o els fanatismes, que no deixen d’alimentar l’odi, la mentida i de rebaixar la dignitat humana, i que tenen en les xarxes socials el mitjà més eficient per a propagar les seves idees. També resulta un fre a la millora del benestar general la indiferència d’una part força important de la població, bàsicament perquè hi ha la sensació que poca cosa es pot fer.

Deia Bertrand Russell que l’ètica estoica era adequada per a l’època d’Epictet i Marc Aureli perquè era un missatge de resignació i no d’esperança. Els estoics miraven de viure amb serenor i harmonia, guiats per la raó. A això hi afegim l’anhel d’una llibertat interior, una visió cosmopolita i el conreu de valors com la compassió o la responsabilitat. Un fons humà i intens que no defuig, però, la solidaritat amb el món sencer. També Epicur o els clàssics xinesos, per citar un parell d’exemples més, van viure èpoques cansades o turbulentes i ens captiven pel que diuen i per com ho diuen. Allò bell i profund que travessa els segles no solament és un consol. És un estímul que ens permet confiar en un món millor. Recollim, doncs, l’herència més resplendent dels antics, o els clàssics, per afrontar amb més ímpetu, si cal, el present i el futur.

La fotografia que encapçala el text és de Eduard J. Steichen. On the house boat ─ “The Log Cabin”, 1908.