L’any 1925, Eugeni Xammar i Josep Pla van viatjar a Rússia. El periodista empordanès va publicar les seves impressions al diari La Publicitat. Amb el material acumulat en va fer un llibre. En canvi, de la ploma del periodista vallesà en van sortir tan sols una mitja dotzena d’articles*, agrupats sota el títol «La Rússia d’avui» i publicats a La Veu de Catalunya. En tot cas, no deixa de ser una mostra rica i literàriament impecable d’un dels grans del periodisme català.

En un d’aquests articles (16-8-25), Xammar ens fa saber de la construcció de nous edificis a la perifèria i al centre de Moscou. En un d’aquests s’hi traslladarà en breu la nova seu de l’Institut Lenin. És tanta la producció escrita sobre el líder rus─ mort tot just l’any anterior─ i sobre el leninisme en general, que s’ha decidit construir un nou espai per encabir-hi la quantitat immensa de llibres i documents─ elaborats a Rússia i a fora─, a banda dels seus incomptables manuscrits. Ja fa un temps que el leninisme s’ha convertit en una nova disciplina d’estudi per a molta gent, i que té l’habilitat de donar respostes per a gairebé tot. El seu profeta, Lenin, “explotat sistemàticament des de tots els punts de vista”, ha acabat sent l’instrument de propaganda més eficaç de la Revolució, com bé assenyala el periodista català. El país que ha bandejat Déu i la religió, ja té sobre la taula els seus substituts. Els rituals, les esglésies i els sacerdots d’aquesta nova creença tenen certa semblança amb els de les religions convencionals. És cert que Xammar parla del leninisme més aviat com d’una ciència i de l’Institut Lenin com el temple d’aquesta nova ciència. Però és evident que a una ciència per què li puguem donar aquest qualificatiu ha de defugir qualsevol dogmatisme o veneració. Tanmateix, aquests defectes, amb els anys, i no tan sols a Rússia, encara es van accentuar molt més.

Fa poques setmanes s’han complert els cent anys de la mort del líder bolxevic. L’efemèride, val a dir, s’ha celebrat sense pena ni glòria. A Rússia, però menys encara a la resta del món. Segurament de leninistes encara en queden, però és evident que la seva figura i la seva obra no desvetllen avui massa passió. I això que Lenin, parlant objectivament, podria ser considerat un dels personatges més importants i influents del segle XX, ja sigui per bé o per mal. Hi ha persones que cantaran les seves virtuts─ no serem pas nosaltres─. Altres en malparlaran i descriuran la seva obra amb més ombres que llums o bé la qualificaran directament d’infausta, especialment per les conseqüències de l’influx de les llavors que va conrear─ tampoc ens esplaiarem més sobre això─. Només esmentar, però, que les polítiques criminals del seu successor, Stalin, ja havien començat en part amb Lenin al poder. Això sí, el primer va portar la repressió, el culte a la personalitat i l’assassinat en massa fins a uns límits inaudits.

En tot cas, no sabrem mai com hauria estat el segle XX sense Lenin─ ho podem sospitar, tanmateix─ Sí sabem, però, amb certesa, que sense els totalitarismes, sense la repressió de llibertats, no s’hauria deixat enrere una infinitat de damnificats, víctimes de la barbàrie i de la violència més salvatges.

*Aquests articles estan inclosos al llibre Periodisme, publicat per Quaderns Crema l’any 2016. És un conjunt de diversos escrits d’Eugeni Xammar, seleccionats i presentats per Josep Badia i Moret.

La fotografia que encapçala el text és de Maixa Ivaxíntsova. Moscou, 1987.