Soc un amant de la mescla ─ordenada─ de disciplines diverses, per més allunyades que puguin semblar. Com vasos comunicants, s’alimenten mútuament i totes hi guanyen. En canvi, quan la política i la justícia es barregen fins a confondre’s, i a més ho fan d’una manera tosca i poc transparent, totes dues hi perden. Però sobretot hi perd la democràcia. Fins i tot podríem parlar d’una mena de simbiosi entre els dos actors, si se’m permet l’expressió. Però en aquest cas la relació comporta molts més perjudicis que no pas beneficis. Quan alguns polítics fan de jutges i uns quants jutges fan de polítics, l’edifici de l’estat de dret trontolla i la manca de confiança pren possessió de la ciutadania.

L’ètica i la honestedat són imprescindibles en l’exercici de qualsevol activitat. En això, cal insistir-hi sempre. La lliçó sobre periodisme que ens transmet R. Kapuściński en el llibre Els cínics no serveixen per a aquest ofici es podria aplicar perfectament a l’acció política i a la pràctica judicial.

La política i activista Petra K. Kelly, en els anys 80 del segle passat, reivindicava alhora el valor de la tendresa en la política, que no significa blanesa o debilitat, sinó actuar amb sensibilitat i suavitat. Fóra bo que la tendresa impregnés també els òrgans judicials, que no vol dir res més que obrar amb equanimitat i justícia.

La fotografia que encapçala el text és de James Craig Annan. Harlech Castle, 1910.