Deixem-ho ben clar d’entrada: benvinguda la lectura i l’augment de lectors, però no creieu que es publiquen massa llibres? La qüestió no és nova. Ja fa temps que la trobem sobre la taula. La nostra opinió no ha canviat, però el convenciment és major encara quan constatem que una part important dels llibres que surten podrien ser perfectament prescindibles. La societat actual, àvida de novetats i de reclams de tota mena, que no troba repòs sinó en el moviment constant, s’hi posa bé, encara que de tant en tant renegui del sistema que la té captivada i captiva alhora.

Hi ha autors, per exemple, que prescriuen fórmules miraculoses per assolir la felicitat. Altres, s’atreveixen a cuinar un caldo barrejant-hi diversos ingredients, escollits amb cura, i en treuen un producte que els han dit, o que creuen, que funcionarà segur, seguint la moda del moment. La novel·la ─sí, al capdavall, és una novel·la─, serà un èxit i potser acabarà sent encimbellada del tot amb la concessió d’algun premi literari important. Qualitat literària? Bé, això és secundari, pensen alguns.

Alhora trobem persones que s’atreveixen a escriure les seves memòries o fent allò que s’anomena autoficció. Certament, n’hi ha que són de gran interès, ben escrites, encara que en alguns casos les veritats s’obviïn o quedin atrapades entre les mentides. Però també n’hi ha que, aprofitant un ressò mediàtic, anhelen fixar sobre el paper les impressions de tota una vida, encara que el resultat sigui d’allò més insubstancial─ tot i la inclusió d’escàndols i xafarderies─, o que no tinguin massa res a dir─ l’autor/a encara no té ni trenta anys─. El mateix val per a determinades memòries escrites per polítics, per exemple.

Bé, tot plegat ve a tomb després de llegir un llibre breu i exquisit de l’escriptor i metge francès Georges Duhamel, Consideracions sobre les memòries imaginàries, que es va traduir al català fa 87 anys i que no s’ha reeditat més*. El vaig trobar en una llibreria de vell i antic ─ a la portada hi havia imprès el preu de venda: 2 pessetes─.

Duhamel, autor de diverses obres, lloat i respectat pels seus contemporanis, va destacar també pel seu esperit humanista i humanitari, i va formar part de la resistència intel·lectual contra el nazisme.

“No escriuré les meves memòries: escric les memòries d’un altre, unes memòries imaginàries”, escriu en un dels primers capítols del llibre, i afegeix: “[…] estimo massa la veritat per deixar a la història la tasca de proposar-me’n una imatge miserable i incompleta”.

En una altra pàgina del text, ple de reflexions i anotacions de tot tipus, especialment literàries, insisteix dient que “totes les memòries són adulterades, d’una forma ingènua o intencionada, per l’art i la passió. O sinó resten fredes, vanes i negligibles. De vegades alguns homes polítics apareixen grans fins que cometen la bestiesa de dictar llurs memòries”. Una reflexió ben actual, certament. Hi ha coses que no canvien, i hi ha massa gent que continua tenint només un mirall al davant. D’aquesta manera, l’escriptor francès admet: “Em retrataré molt millor renunciant a retratar-me, retratant altres que no siguin nosaltres mateixos”, ja que en algunes “de les meves accions, en alguns dels meus pensaments, em sento massa particular per a descobrir-hi un interès general. Aleshores, silenci!”

La raó per no escriure les seves memòries té a veure amb el seu amor a la veritat, a la veritat poètica en concret, més que a si mateix. Així, per a ser lliure, per a estimar lliurement la llegenda, escriu les memòries d’un altre. Reconeix que té un record imperfecte de la seva vida. En canvi, “em recordo, dia per dia, minut per minut, de la vida de Laurent Pasquier, la meva creació, el meu company imaginari. […] Escric les memòries d’un altre i, amb tota naturalitat, col·laboro amb mi mateix, col·laboro amb la meva vida”. I tot seguit deixa anar una qüestió interessant. Ell l’escriu com una afirmació; nosaltres l’anotem com si fos una pregunta: ¿Val més expressar el sentiment de veritat en una narració fictícia que el sentiment de ficció en una narració «real»?

Més endavant, parlant de la creació artística, l’autor francès reconeix que hi ha músics i escriptors, per exemple, que pateixen d’exuberància i de monotonia alhora. I ho compara com aquell que es passeja per entre una plantació de pins: “Els pins són bells, però el passeig és ensopit”.

Duhamel continua amb les seves reflexions sobre l’escriptura, amb pensaments tan lúcids i pertinents com aquest: “M’estimo més que una obra creixi com un arbre que no com una casa. Un arbre de tres anys és tot un arbre. Una casa inacabada, és una ruïna per estrenar”. O bé aquest altre: “Passa que deu llargues pàgines no em diuen res. De vegades, un mot, un sol mot, i ja estic satisfet, ja estic content per tot el dia”.

Avui és difícil trobar Duhamel traduït a les llengües peninsulars. Encara menys en català, per no dir gens. Una llàstima. A veure si alguna editorial s’anima a publicar alguns dels seus llibres o a reeditar l’obra esmentada. Encara que enmig de tant paper buit i soroll mediàtic, no deu ser fàcil fer lloc a joies literàries ocultes, oi?

*Consideracions sobre les memòries imaginàries. Georges Duhamel. Traducció de A. Farreras. Edicions de La Rosa dels Vents, 1937.

La fotografia que encapçala el text és de Alfred Stieglitz.