Salvador Puig Antich. Un nom que forma part de la memòria col·lectiva d’aquest país, i que les generacions més joves no haurien d’oblidar. Qui diu el seu nom diu també el de tota aquella gent que va viure i va patir la ignomínia i la violència del franquisme.

No es tracta d’idealitzar-lo o de fer-lo passar per un heroi. Obrant així no li fem cap favor. El veiem com un jove revolucionari i idealista, amb els seus anhels i les seves contradiccions que, en un moment determinat, va escollir un camí de lluita i d’esperança enmig d’un context de repressió ferotge. La seva militància antifranquista cohabitava també amb la lluita contra el capitalisme, encara que això darrer potser no s’ha destacat prou. Pel que fa a la seva personalitat, la gent que el va estimar el recorda com un jove amb un bon caràcter, alegre i divertit.

Una colla de circumstàncies funestes s’uneixen en la seva trajectòria, i l’acaben portant a un carreró sense sortida. Uns apunts compromesos oblidats en un bar, una baralla confusa amb la policia en un portal de la dreta de l’Eixample, amb diversos trets pel mig i amb la mort d’un policia i, un cop ja pres a la Model, es produeix l’atemptat mortal contra Carrero Blanco per part d’ETA. A partir d’aquí s’accelera la maquinària repressora i s’activa la venjança impecable contra la seva persona. El perdó no va arribar, i el franquisme, agonitzant, acabava com va començar: matant.

Moltes persones, començant pels seus advocats i la seva família, van fer tot el possible per salvar-li la vida, apel·lant inclús a diverses personalitats de l’àmbit internacional. Però s’hauria pogut fer més encara des d’altres sectors? Potser sí, per part dels mateixos partits polítics per exemple, com han reconegut testimonis de l’època, però sempre ens quedarà el dubte de si l’indult hagués pogut arribar. Hom pot pensar que difícilment el règim hagués transigit, però fins l’últim moment hi va haver una certa esperança.

Salvador Puig Antich va ser executat─ més ben dit, assassinat─, d’una manera salvatge per un règim criminal que ha quedat impune. Va ser un crim d’estat que no ha estat reparat, com tants altres hi va haver al llarg de gairebé quatre dècades de dictadura. Va ser un procés ple d’irregularitats, i no es van acceptar algunes proves de la defensa. Una farsa, en definitiva. És com si la seva mort ja hagués estat decidida des del primer moment. Tristesa i ràbia; molta ràbia. El país ha canviat moltíssim, és cert, però la lluita a favor de la vida, i el combat contra el feixisme i el capitalisme més salvatge, que destrossa vides i terres, continuen vigents.

La literatura, el cinema o la música han recordat Puig Antich durant tots aquests anys. Qui no es commou encara escoltant la cançó de Joan Isaac, A Margalida. També esmentar el llibre que va coordinar l’enyorat Ramon Barnils, La torna de la torna, signat pel col·lectiu Carlota Tolosa. L’execució de l’alemany Heinz Chez el mateix dia, a banda de ser una nova mostra de la crueltat del règim, va ser una estratègia per a desvirtuar el caràcter polític de l’assassinat d’en Salvador. En fi, un text necessari i molt recomanable. A Salvador Puig Antich i a la resta de víctimes del franquisme, sempre en el record.

L’obra que encapçala el text és d’Antoni Tàpies. A la memòria de Salvador Puig Antich, 1974.