Month: Mai de 2024

Guerra i pau

El bel·licisme i el rearmament guanyen terreny arreu, en detriment del pacifisme i de la sensatesa. Els falcons imposen la seva llei, la de la força, al Pròxim Orient i a Rússia, però també en altres llocs del món, mentre som molts els que ens ho mirem amb perplexitat i preocupació. L’ésser humà és complex, ja ho sabem; la història, imprevisible. Una sospita, un malentès, un lleuger tremolor de l’aire, pot desencadenar una tempesta, però això no vol dir que el fanatisme i la guerra siguin una cosa natural i inevitable. El món en el seu conjunt no es mou, per sort, en uns paràmetres d’odi i de radicalitat extrema. Però si esclaten les passions més irracionals i agressives, també neix en el cor de la humanitat la revolta contra el dolor i la injustícia, que protegeix les víctimes innocents i frena la desmesura. Els ciutadans no només s’haurien d’interessar més per la política, sinó fer-la seva, com l’aire que respiren, sense renúncies, i defensant la pau i la democràcia. Només així els camins podran …

El millor dels mons possibles

Hi havia una vegada un home que ho sabia─ gairebé─ tot, tot el que es podia saber a la seva època. Fou probablement el darrer representant d’una espècie en vies d’extinció, la del polimàtic i geni universal: a partir de llavors, les diverses branques de la cultura es van desenvolupar massa ràpid i l’especialització va anar guanyant terreny. Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) ─el nostre personatge─ va ser una figura plural i polièdrica. No només va absorbir tota la cultura espiritual del seu temps sinó que també “va ser creatiu en totes les disciplines que dominava: les matemàtiques i la física, la filosofia i la teologia”1. Però això no és tot. Va fer aportacions cabdals a la lògica, la història, la lingüística, la jurisprudència, la tecnologia, la biblioteconomia, la política─ en la seva condició de diplomàtic─, la biologia o la geologia. Així mateix, se’l considera un dels precursors de la informàtica i dels drets dels animals no humans, quan afirma que aquests últims─ com també les plantes─, disposen d’ànima. Autodidacte, lector voraç i escriptor prolífic, el …

Temps de reflexió

El 12 de maig va certificar la fi d’una etapa en la política catalana. L’independentisme va recular, i l’anomenat procés, tal com l’hem entès, s’ha esvanit del tot. Ja feia un temps que hi havia símptomes de fatiga i una desconfiança palpable entre la ciutadania. Les causes les hem d’anar a cercar, en bona part, en les lluites assídues entre partits i l’acció repressiva de l’estat, que ha vorejat sovint─ sigui dit de passada─ els límits de la legalitat, si no els ha superat. Però també pensem que un altre motiu important ha estat no haver aconseguit teixir ponts amb altres sectors de la societat i engrescar així una majoria encara més àmplia que hauria pogut donar suport a la idea d’un estat propi. Probablement això hagués evitat tibantor, tensió i dolor, en una i en una altra banda. Tot plegat no significa, tanmateix, que l’independentisme hagi mort. Les circumstàncies de la vida, i en particular de la política, solen fer molts tombs─ i més en els temps veloços que vivim─, i és possible que …

L’aire tebi de la indulgència

Joseph Joubert, com Dèdal, es forja unes ales. Les va fent de mica en mica, “afegint-hi una ploma cada dia”. De fet, s’assembla en moltes coses a una papallona: “Com a ella m’agrada la llum, hi cremo la vida, com ella necessito per desplegar les ales que a la societat faci bo al meu voltant, i que el meu esperit s’hi senti envoltat i com penetrat d’una temperatura suau, la de la indulgència”. Una atmosfera propícia, sens dubte, per a un esperit i un caràcter fredolics; això és, un esperit sensible, poètic i espiritual. Joseph Joubert va néixer a Montignac, Périgord, el 1754, i mor a París el 4 de maig de 1824, ara fa 200 anys. Les seves ales, però, continuen ben esteses, movent-se amb precisió i elegància a través de les paraules que ens va deixar. Home de cultura extraordinària i gran lector, va ser un escriptor sense llibre que va menar una vida discreta i apartada. Va deixar una pila d’apunts i de reflexions sobre temes diversos en un diari íntim i …

Concòrdia

Soló, el poeta i legislador de la Grècia arcaica, recomanava la mesura i la moderació, especialment en la política. L’excés, l’insult o l’amenaça eren rebutjats. Una manera de fer que els pensadors grecs posteriors van mirar de preservar. No sempre ha estat així, però. Avui són molts els polítics, per exemple, que haurien d’aprendre d’aquella lliçó gens extravagant, i ben natural per altra banda. Que la política espanyola─ i en part també la catalana─ s’ha fet més tosca i aspra en els darrers anys és un fet difícilment refutable. L’extrema dreta, però també una dreta extrema, ha contribuït de forma decisiva a alimentar l’aire enrarit i poc saludable que impregna la política estatal. En primer lloc, no deixarem d’insistir en el respecte i la cordialitat que ha de tenir un ésser humà envers un altre que pensa diferent, sempre que s’actuï dins els límits del respecte a la dignitat humana. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d’assolir i, per tant, no s’ha d’assenyalar i difamar a qui opina diferent. …