El 12 de maig va certificar la fi d’una etapa en la política catalana. L’independentisme va recular, i l’anomenat procés, tal com l’hem entès, s’ha esvanit del tot. Ja feia un temps que hi havia símptomes de fatiga i una desconfiança palpable entre la ciutadania. Les causes les hem d’anar a cercar, en bona part, en les lluites assídues entre partits i l’acció repressiva de l’estat, que ha vorejat sovint─ sigui dit de passada─ els límits de la legalitat, si no els ha superat.

Però també pensem que un altre motiu important ha estat no haver aconseguit teixir ponts amb altres sectors de la societat i engrescar així una majoria encara més àmplia que hauria pogut donar suport a la idea d’un estat propi. Probablement això hagués evitat tibantor, tensió i dolor, en una i en una altra banda.

Tot plegat no significa, tanmateix, que l’independentisme hagi mort. Les circumstàncies de la vida, i en particular de la política, solen fer molts tombs─ i més en els temps veloços que vivim─, i és possible que un altre cicle, o una altra via, pugui néixer més endavant.

ERC ha representat en els darrers anys un partit central en la política del país, deixant empremta en llocs i en capes socials d’allò més diversos; un partit que aspirava─ i que encara aspira─ a representar d’una manera àmplia les classes mitjanes i populars, independentment del seu origen i de la llengua que parlin habitualment. Valorem i aplaudim aquesta capacitat, l’anhel per cohesionar la societat, i en part també per una gestió realitzada en un període ple de dificultats, tot i els errors comesos. També cal apreciar que el president Aragonès hagi dignificat el càrrec i la institució que ha encapçalat, assumint una tasca feta amb discreció i seriositat, però que potser no ha desvetllat prou entusiasme. Han estat uns temps aquests, però, en què calia agafar aire i recuperar una certa serenor. Veurem com acaba, en tot cas, el procés intern que ha endegat aquest partit i quins nous lideratges acaben sortint.

Hem d’assenyalar també, en referència a les eleccions de diumenge, el descens del conjunt de les esquerres─ Esquerra, Comuns i CUP─, al marge del PSC, i el gir accentuat cap a una dreta a la qual li manca més moderació. És un fenomen─ igual que la presència de l’extrema dreta, cada vegada més consolidada─ prou evident en el context europeu i occidental. Catalunya no és un oasi, i en aquest sentit segueix el camí que ja han emprès altres països europeus.

I, per acabar, el que ha certificat també la seva fi─ almenys per ara─ és el partit Ciutadans, la trajectòria del qual─ després d’haver guanyat les eleccions del 2017─ caldria també que fos analitzada amb atenció a les facultats de política del món com un fenomen inaudit: de la glòria al no-res en només sis anys i mig. En tot cas, lamentem l’actitud gens edificant, poc educada i bel·ligerant que han tingut els seus dirigents aquests anys, i la seva obsessió gairebé malaltissa contra la llengua catalana. Tanmateix, la seva manera de fer sembla que ha quedat instal·lada a la política i, pel que sembla, no s’espera que marxi en breu.

En fi, veurem com evoluciona tot plegat, si tenim un govern ben aviat o caldrà anar de nou a les eleccions a la tardor. Potser aleshores caurien menys vots, i el temps rúfol seguiria encara durant un temps més caracteritzant la política catalana. De moment, però, les properes eleccions a l’horitzó són les europees, importants per saber cap a on es dirigeix Europa i el lloc que ocupa en el món.

La fotografia que encapçala el text és de Piergiorgio Branzi.