Mirem què diuen els diccionaris sobre la paraula “absurd”. La gran majoria opten per aquesta definició: “contrari a la raó”. La qüestió, doncs, deixant de banda si aquesta definició és prou clara i precisa, és veure si la vida i el món són raonables. En altres paraules: si la vida té un sentit.

Cerquem claredat, una comprensió de les coses i dels fenòmens, però en canvi trobem sovint parets d’espessor que no ens deixen veure la raó profunda de tot plegat o com a mínim quelcom d’intel·ligible. Hi ha irracionalitats i una manca de sentit. Aleshores, escollim la revolta o la resignació? Si optem per la primera, que no ens porti a un nou absurd a menys que sigui una revolta que no prescindeixi de l’amor: “Misèria i grandesa d’aquest món: no ofereix veritats sinó amors. L’Absurd regna i l’amor el salva”, deia Albert Camus. En canvi, si en l’acceptació, en la no acció, aconseguim habituar-nos-hi i amb una vida tranquil·la ja en tenim prou, provem-ho i després ja veurem.

L’ésser humà, llançat al món, vagareja sense un objectiu fix, donant voltes i més voltes, també sobre si mateix, però manté la mirada fixa cap endavant, encara que de tant en tant mira enrere i no pot evitar una certa malenconia.  Aquest humà podria ser L’Home que camina, de Giacometti, el pobre funcionari Eugeni de El genet de bronze de Puixkin o l’Akaki Akakièvitx de L’abric de Gógol, errant a la recerca de l’abric robat que havia estat un consol a la seva trista existència. O el sentit d’una vida.

Són obres, aquestes, que influeixen en Fiodor Dostoievski. Ho va reconèixer ell mateix. Des de ben jove, l’escriptor havia mostrat la seva pietat envers les ànimes solitàries que cerquen el contacte humà i l’amor. Poc després d’escriure Nits blanques, és detingut per raons polítiques i empresonat a la Fortalesa de Sant Pere a Sant Petersburg on escriurà, en canvi, una obra vitalista: El petit heroi.

Condemnat a mort, l’autor rus es salvarà a l’últim segon. Això li deixa una empremta profunda que l’acompanyarà fins a la fi dels seus dies. La deportació a Sibèria l’accepta amb naturalitat. Què era allò? ”Un món apart, que no tenia analogia amb res (…), una casa morta en vida, una vida que no es pot trobar en cap altre lloc, i gent especial (…), condemnada per diversos crims (…) Sí, defenestrat, degradat…l’home sobreviu!”.

Dostoievski intenta penetrar en aquells cors degenerats i trobar-hi alguna mena de penediment. Sense una ocupació i un treball l’home es transformaria en una bèstia. Segons l’escriptor, allò més dur que la privació de llibertat o els treballs forçats, és la convivència forçosa, encara que sigui d’una manera inconscient.  Tot i que al principi, per la seva condició de “noble”, provoca la hostilitat i fins i tot l’odi dels altres presoners, desitja “conèixer i sofrir com més aviat millor la meva desgràcia, per començar a viure com tots ells i compartir la seva sort”. Amb humilitat i sense rancor, vol simplement comprendre.

Un cop alliberat del penal, Dostoievski viu encara un temps confinat en una casa situada en un paisatge envoltat de dunes. Allà, als vespres i amb l’única llum d’una espelma, treballa en els manuscrits de les que serien les seves Memòries de la Casa Morta, els apunts del seu viatge a l’infern.

L’absurd i la rutina regnen en el penal siberià, l’home és despullat de tota humanitat. Hi ha un enorme sofriment, però també un anhel immens de llibertat; simbolitzat, per exemple, en una àguila de l’estepa ferida que els presos deixen lliure, fruit d’una compassió tardana.

Dostoievski, ja alliberat, torna a Sant Petersburg a finals de 1859. A partir d’aquí comença la prolífica i nova etapa d’escriptor. Posa en net els primers capítols de les Memòries de la Casa Morta. El resultat és una reflexió realista i profunda sobre la condició humana. Una crònica, un document autobiogràfic sota la forma d’una novel·la? En tot cas és un document excepcional. L’escriptor hi explica allò que va observar, assenyala Henry Troyat. Ara li queda per explicar allò que hi va aprendre. Això ho farà en obres com Crim i càstig, L’idiota o Els germans Karamàzov. Molts dels caràcters dels presos i de les seves famílies els aplica a bona part dels personatges: Ivan i Alioixa Karamàzov, Rakòlnikov i Sònia Mermalàdova, el príncep Mixkin… Una mirada compassiva i comprensiva envers l’ésser humà i la seva dissort. Una lliçó de vida: “Recordo que tan sols l’anhel de resurrecció, d’una vida nova, em va donar la força per esperar i confiar”.

Les memòries… va causar una forta impressió a Rússia. Estem davant d’una obra polifònica: el narrador cedeix la seva veu a les veus dels presos que conten, dramatitzen i fins i tot escenifiquen les seves històries. Una tècnica literària que beu de la tradició oral russa. De fet, és el que fa també d’una manera admirable Svetlana Aleksiévitx, per exemple a La pregària de Txernòbil (Voces de Chernóbil en l’edició en castellà), un altre monument literari colpidor sobre el dolor i el sofriment. Però els dos escriptors, en les seves obres, ens mostren també la capacitat immensa d’amor i de solidaritat de què és capaç l’ésser humà, fins i tot enmig de la desgràcia.

Segons Octavio Paz, Dostoievski va ser un dels primers que s’adonà del nihilisme modern. El nihilisme és una incapacitat de creure i afirmar quelcom, una falla espiritual més que una filosofia, assenyala l’escriptor mexicà a l’obra Hombres en su siglo. Nietzsche imaginà l’adveniment d’un nihilisme complet encarnat per un superhome que celebra l’evaporació del sentit i la subversió dels valors. En canvi, en l’obra de l’escriptor rus el nihilista no dansa ni riu sinó que es mou ara aquí, ara allà, donant voltes a la seva habitació o per extensió al món, sense poder descansar, però també sense poder dir res.

Si Déu ha desaparegut, no hi ha redempció dels pecats i, per tant, tampoc abolició del mal. El pecat serà la condició permanent dels homes. Però Dostoievski, afegeix Paz, vol escapar del nihilisme no pel suïcidi i la negació sinó per l’afirmació i l’alegria. Com en Camus, la resposta està en la vida. La refutació del nihilisme serà la innocència dels simples.

A Dostoievski l’inspira el cristianisme: vol creure, desitja la certesa, però en canvi no obté mai la fe. Aleshores es troba immers en el dubte: “El meu càntic d’alabança ha passat pel foc del dubte”. Intenta trobar Déu, el sentit de la vida, però fracassa. Aquest fracàs li fa dir allò de “Estimo més la vida que el sentit de la vida”. I només en el sofriment, en l’amor, podrà trobar el sentit d’aquesta.

En el seu estudi sobre Dostoievski, Stefan Zweig hi veu una lluita entre l’escriptor rus i el seu destí. La vida li fa mal perquè l’estima i ell se l’estima perquè el rep amb tanta duresa. En el patiment, en el sofriment, diu Zweig, és quan s’engendra un nou amor: “Pateixo, per tant existeixo”. Per l’amor que els seus personatges tenen a la vida, els cal sofriment. Senten en el seu interior un impuls, que pot ser nihilisme, altruisme… Però només la humilitat i la compassió els pot santificar.

Albert Camus escriu a El mite de Sísif: “L’absurd neix d’aquesta confrontació entre l’exigència humana i el silenci irraonable del món”. Aleshores, hem de viure i fer viure l’absurd: “Cal imaginar Sísif feliç”. Resignar-se i no viure d’esquena a l’absurd.

La consciència del pecat o el sentit de la culpabilitat també són presents en l’obra de Kafka. Per aquest som culpables prèviament perquè el nostre jo més profund és indestructible (Joseph K. segurament és culpable). En canvi, per Beckett allò indestructible és quelcom que et permet seguir endavant quan ja no pots seguir endavant. A Tot esperant Godot, hi ha una espera sense cap resultat. Els dos personatges de l’obra saben que Godot no vindrà mai, però alguna cosa els fa esperar, confiar. El mateix Kafka diu: “No desesperis, ni tan sols pel fet que no desesperis. Quan tot sembli acabat, sorgeixen noves forces; això significa que vius”. Camus hi veu esperança en l’obra de l’autor txec, que es percep clarament en l’obstinació i la paciència dels seus herois. Un cop l’home es resigna a l’absurd, sabem que ja no és absurd.

A El castell, el protagonista K. busca l’ajuda i la comprensió per poder assolir l’objectiu, que és arribar al castell. Desitja integrar-se a la comunitat del poble (arribar a Déu?), d’una forma semblant a Dostoievski quan estava en el presidi siberià. Només ens queda la paciència per sobreviure, que possiblement ja és un tipus d’esperança.

L’anhel de llibertat i de ser reconegut no mor mai: un pres mai acceptarà el seu destí com a quelcom definitiu. I tampoc no acceptarà que no se’l tracti com a un ésser humà: “Un tracte humà pot humanitzar inclús a aquell al qual fa temps se li ha esblanqueït la imatge de Déu…”, escriu l’autor rus. A aquests “desgraciats cal tractar-los de la manera més humana. Aquesta és la seva salvació i la seva alegria”. L’absurd ha estat assumit, però ja no ens pertorba. La vida l’ha acollit, i ha transformat l’ésser humà.

Els llibres esmentats en aquest article, escrits originalment en rus, alemany i francès, els podem trobar també en català i en castellà. Agraïm als seus traductors la tasca feta i que ens hagin permès accedir i llegir en la nostra llengua aquestes obres mestres de la literatura universal.

La fotografia que encapçala el text és de Edouard Boubat. Bolonya, 1987.