La biòloga Lynn Margulis ja destacava la importància de la cooperació per sobre de la competència en els processos de la vida: “La vida es una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar a aquells que s’associen”. Una idea que ja havia esbossat a principis del segle XX Kropotkin. L’ajuda mútua entre individus d’una mateixa espècie i entre espècies diferents ha resultat fonamental. La cultura i la natura han esculpit l’ésser humà, sempre disposat a la recerca i a la innovació, però la voracitat de poder, de diners, de territori i una ambició sense límits l’han acabat pervertint.

El capitalisme, recollint fruits que ja estaven plantats, ha separat l’home de la natura, per així dominar-la millor (o ha estat al revés?). Però en comptes de potenciar la singularitat humana per què tingués cura de l’entorn i que visqués en coexistència pacífica i respectuosa amb les altres formes de vida, va preferir fer de l’ésser humà una altra cosa. El sistema econòmic ultraliberal va exiliar la mesura i va trencar les normes democràtiques més elementals. Tanmateix, cap “cosmologia” política o econòmica instaurada en el nostre planeta ha estat eterna. Sobretot la d’aquells sistemes desmesurats generadors de pobresa i que pensen que el medi ambient és senzillament un abocador dels seus capricis tòxics.

L’onada neoliberal torna a envestir-nos, si és que mai ha deixat de fer-ho. Novament s’imposen la uniformitat i les privatitzacions, la desconnexió amb la terra i la natura en el seu conjunt. S’estimulen l’individualisme, la competència més salvatge i el lliure mercat. Naturalment s’obvia tot el que té a veure amb la justícia social, la preservació del medi ambient i la diversitat cultural, ecològica o alimentària. Si ocasionalment es vesteix tímidament amb el color verd no és per una qüestió de consciència mediambiental sinó perquè pensa que amb això també farà negoci. El neoliberalisme parla contínuament de llibertat, però la seva llibertat, propagada a través d’una colla d’eslògans simples i vulgars, consisteix en el fet que cadascú faci allò que li doni la gana, sense traves, sense responsabilitat, sense moral. Ignora que la llibertat ens parla també de responsabilitat i de cooperació. Per sort, enfront d’aquesta desmesura i desvergonyiment sempre hi trobarà resistències.

Som natura, formem part d’una natura més àmplia. Agafem el millor de cada tradició que potencia la part més noble de tots nosaltres: el pensament grec, la tradició  liberal, el socialisme utòpic, el moviment llibertari, el personalisme, el pacifisme o l’ecologisme. Pensaments i revoltes que defugin el dogmatisme, sempre amb les dosis prudents d’escepticisme. També fem nostres les millors tradicions no occidentals, les diferents formes de saviesa universal que han enriquit l’esperit humà.

A tot això hi afegim “les tres i”, per aprofundir-hi i per continuar aprenent a ser millors persones: Idealisme (enlairar-se més enllà de la pura materialitat, actuant amb el cor, però sempre arran de terra, sent crític o escèptic amb les diverses utopies), il·lustració (la cultura utilitzada a fi de bé, amb el cor i amb la raó, com una eina de transformació social, però no només això) i independència (de pensament i de criteri).

Som crítics, doncs, amb la competitivitat i la lliure competència, i pensem que és millor i més profitós per a la terra, per a la vida i per a la humanitat la solidaritat i l’ajuda mútua. No menyspreem la iniciativa dels individus, però sense que imperi l’egoisme. L’estat─ no necessàriament fort─, ha de vetllar perquè un equilibri entre la llibertat i la justícia social sigui una realitat. Com un gas que s’expandeix en un recipient, i acaba trobant formes d’equilibri. Un equilibri que s’hauria de donar també entre una seguretat no obsessiva i una llibertat responsable. Una aposta, en definitiva, per la mesura, la cooperació i la vida.

La fotografia que encapçala el text és de Ellen Auerbach. Great Spruce Head Island, 1940.