La malaltia i la certesa d’una mort propera no li va impedir celebrar la vida fins l’últim instant. Ha estat la seva darrera lliçó. Si mirem una mica més enrere descobrim en el seu trajecte vital i polític senyals d’honestedat, senzillesa i generositat, al costat de la seva companya Lucía Topolansky. La tristesa pel seu decés no exclou celebrar, amb major força si cal, la paraula sàvia, veraç, compassiva, que estimula les persones a ser lliures, justes i solidàries. Mujica, a qui la por i els seus botxins no van aconseguir sotmetre, va rebutjar la venjança i va optar pel diàleg. Representant d’una esquerra humanista i no dogmàtica, va rebre el respecte i l’elogi de moltes persones, més enllà de l’Uruguai. No en va el podem incloure a la llista dels dirigents polítics que van erigir-se en referents morals ─sense la pretensió de ser-ho─, i que van destacar per la seva contribució a la pau i a la concòrdia: Mandela, Palme, Havel o Petra Kelly, per citar només alguns dels més recents.

Gràcies, Pepe Mujica. Un personatge singular, sens dubte, una rara avis en els nostres temps turbulents. Sabem que els bells somnis no moren mai, i que sempre hi ha l’ocasió de plantar-los per tal que puguin madurar, contribuint a fer del món un lloc millor.

La fotografia que encapçala el text és de Sebastiao Salgado. Amazònia.