Sebastià Castellio (1515-1563), un any abans de la seva mort, va escriure: «La posteritat no podrà creure que, després de que ja s’hagués fet la llum, hàgim hagut de viure de nou enmig de tan densa foscor» (De arte dubitandi). No li faltava raó. Fou una època, la seva, dominada per tensions teològiques, on el poder exercia violència i estenia la por sobre els ciutadans. Calví, personatge sinistre i fanàtic, governava amb mà de ferro la ciutat de Ginebra amb un programa polític i religiós que fomentava la intolerància i soscavava la llibertat espiritual. No admetia la dissidència i no dubtava a perseguir qualsevol mena d’heretgia que s’apartés dels dogmes establerts. Les paraules de Castellio, dites fa gairebé cinc segles, també podrien haver estat pronunciades avui mateix.

Dos segles abans de Voltaire l’humanista francès defensa la tolerància religiosa i la llibertat de consciència. Buscar i dir la veritat no pot ser mai un delicte, pensa, ja que a ningú no se l’ha d’obligar a creure. “La consciència és lliure”, afegeix. Castellio s’havia alçat contra el dogmatisme de Calví, que havia condemnat l’humanista i científic Miquel Servet a morir a la foguera l’any 1553. No podia haver expressat millor la seva indignació per aquest fet: «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home».  Aquest és un límit que no es pot traspassar; en cas contrari és la derrota d’un model de civilització basat en els drets humans universals.

Un dels llibres més fascinants, però alhora inquietants, d’Stefan Zweig és el que va dedicar justament a aquesta controvèrsia històrica: Castellio contra Calví, i que fa pocs mesos va aparèixer traduït al català*. Fàcilment podem veure com aquesta obra transcendeix les circumstàncies d’una època. Zweig la va esciure l’any 1936. Feia tres anys que Hitler havia arribat al poder. Avui, aquest llibre magnífic, i les paraules i el coratge de Castellio, ens continua interpel·lant. Enmig de tanta crueltat, on es traspassen tants límits, és necessari persistir, més que mai, en els valors de la llibertat i la convivència. No podem restar neutrals davant la lluita eterna entre l’humanisme i el fanatisme o la consciència contra la violència.

Una de les lliçons més terribles que ens va llegar el segle XX va ser comprovar com la cultura no ens salva de l’horror. Però és evident que sense aquesta ens enfonsem encara més en la destrucció i en el caos. En la tristesa i en el dolor sempre s’entreveu una mica de llum. Albert Camus expressava en un text de l’any 1940 que forma part del llibre L’estiu, la convicció que en una nit freda i pura de febrer, en una de les valls del nord d’Àfrica, els ametllers es cobririen de flors blanques i com aquesta neu fràgil resistiria totes les pluges i els vents de la mar. No tot està perdut.

*Castellio contra Calví. Consciència contra violència. Stefan Zweig. Traducció de Marc Jiménez Buzzi. La Segona Perifèria, 2025. L’edició en castellà, amb traducció de Berta Vias Mahou, va aparèixer a Acantilado l’any 2001.

La pintura que encapçala el text és de Pieter Brueghel el Vell. Dia trist (o Dia fosc), 1565.