Concerts íntims de vint minuts en espais patrimonials de la ciutat de Vic. Això és “El so de les cases”, una iniciativa cultural i lúdica que enguany ha arribat a la novena edició, i que ja s’ha consolidat com una de les iniciatives més interessants d’aquestes dates. Això sí, per accedir-hi és necessari fer cues ─entre mitja hora i tres quarts, pel cap baix─, especialment quan es tracta de llocs interiors i petits. Això també vol dir que potser no hi podràs entrar ─tot i que l’organització vetlla per comunicar-t’ho amb un temps d’antelació─ i que ho hauràs de tornar-ho a provar en una altra sessió.

Han estat dies de bon passejar, la caloreta no ens ha deixat en cap moment, tot i algun plugim. De tant en tant, girant una cantonada, albiràvem les cues que s’anaven formant per entrar als diversos edificis i jardins emblemàtics de la ciutat. Per sort, el temps d’espera passava més ràpid si et trobaves coneguts i saludats amb els quals intercanviaves impressions sobre els concerts i les seves peculiaritats.

Aquest any hi han participat catorze espais públics i privats, els quals poden anar variant en cada edició. És bonic comprovar com la música s’enllaça amb l’arquitectura i la història, i és interessant i engrescador veure com s’avé amb l’entorn. Les parets antigues de les cases, nues o curulles de pintures i llibres, abandonen, per uns moments, la quietud i el silenci, i reviuen gràcies a la música. Així, gràcies a les melodies adquireixen vida i tenen un altre gust. Tan la llum natural com sobretot l’artificial, idònia per l’ocasió, donaven un ambient més íntim i càlid.

No hem pogut arribar a tot arreu, certament, però us fem cinc cèntims d’alguns concerts als quals hem assistit i que ens han meravellat. D’entre els artistes emergents i amb projectes singulars hem d’esmentar l’Anna Colomer (Manzau), una cantant garrotxina que es mou en el reggae/rock, amb influències del jazz, el soul i el pop, i que va actuar al jardí de Les Clarisses; la Lia Sampai, una jove cantautora amb arrels ebrenques que ens va captivar per la seva música mediterrània, amb influències de la jota i la cançó popular; l’Anna Amigó, delicada intèrpret de música d’arrel, que amb la seva arpa cèltica va actuar en un marc incomparable com és l’Arxiu Episcopal, combinant reivindicació femenina, emoció i reflexió. Així mateix, cal destacar els Drop Collective, una banda formada per deu músics joves influïts pel jazz tradicional amb ritmes jamaicans, i que en el seu darrer disc es situen en l’esquema triangular format per l’ska, el reggae i el jazz.

D’entre els artistes ja plenament consolidats podem assenyalar Horacio Fumero i la seva filla Lucía (Los Fumeros) ─uns referents del jazz de casa nostra i de més enllà─, amb un repertori que remet a la música popular llatinoamericana, i que van actuar a la Casa de Convalescència; el portuguès Jorge da Rocha, instal·lat fa més de vint anys a Barcelona, amb una proposta innovadora i sorprenent, i amb el contrabaix com a element central; Fumi Kitamura, soprano, i Eudald Dantí, piano, que van interpretar peces populars i religioses a la Casa Pratdesaba. I, finalment, vam poder gaudir d’un concert que va ser tot un ritual: el que va oferir el grup Astrio, que van tocar al Pati de l’Ós, al bell mig del Seminari de Vic, oferint-nos potència, èpica i catarsi, just quan començava l’alba de la nit, i acabant abans que uns núvols, mig amagats, fessin el seu homenatge particular i ens regalessin un petit ruixat.

La fotografia que encapçala el text és de William Claxton. No correspon a cap casa antiga de Vic, sinó que és una imatge del metro de Nova York de l’any 1959, amb el trompetista Donald Byrd en primer pla.