L’escriptor Robert Stevenson creia, com els hinduistes, que l’Univers estava regit per una llei moral i que els animals saben que hi ha coses que no han de fer. Altres pensen que la natura no en té de moral. Les relacions, en el seu si, són competitives, gairebé tot s’esdevé en una lluita sense treva i acaba vencent el més fort ─tot i que no sempre─. És el que fa el sistema capitalista, amb la diferència que aquest porta la voracitat i la possessió a qualsevol racó del planeta.

El capitalisme, que ha situat el diner com el valor suprem, és evident que xoca amb la democràcia i l’ètica. El seu sentit de l’existència és purament material. Òbviament, tot plegat és una fal·làcia que no té cap mena de futur. Cap imperi o ideologia nascuts en el nostre planeta ha estat eterna. Sobretot quan s’ha apartat de la mesura i de la justícia.

Com pot tenir futur un sistema, el capitalista, que engreixa només uns quants i deixa a la misèria milions de persones? I per altra banda quan veiem que una part de l’entramat industrial que el sosté acumula guanys i més guanys en armament, per exemple, i proliferen guerres, conflictes i genocidis? Tot i que és cert, tanmateix, que sobre la relació capitalisme-guerra hi ha matisos; si una no és conseqüència de l’altra, no podem obviar els lligams que els uneixen.

En el fons, òbviament, hi ha un problema de salut. A la mort, la fam, el dolor físic i psíquic que provoquen les guerres i ─en bona part el capitalisme─, s’uneix el malestar emocional o els problemes de salut mental que comporta la pressió de la vida moderna i el mal ús de les noves tecnologies.

Són ben conegudes, també, les conseqüències que el capitalisme exerceix sobre l’entorn natural, el qual ha convertit en un trist abocador dels seus capricis tòxics: contaminació de l’aire, excés de residus en els mars i oceans, pèrdua de diversitat… Com serà el nostre planeta en els propers anys? Fa una mica de basarda pensar-hi, certament.

El capitalisme quan li ha convingut s’ha posat una màscara més amable, però ja no enganya ningú. Quina alternativa hi ha? El sistema que el va combatre durant molts anys, el comunisme, ja va néixer defectuós i no va entendre que l’home és, en essència, un ésser lliure i creatiu, i que aquest és massa complex per sotmetre’s a sistemes. Ja ho va dir Lewis Mumford: “No es pot reduir la vida a un sistema”.

Així doncs, fa l’efecte que hem convertit la lliure competència, amb poc control democràtic, en una llei universal. Si es produís un canvi de paradigma, no només l’ètica hi sortiria guanyant sinó també l’economia: una redistribució més justa dels béns, fruit d’activitats que promoguin el decreixement i la solidaritat. En aquest sentit, el consum responsable, la importància del reciclatge o l’educació, en definitiva, són cabdals a l’hora d’assolir fites més humanes.

Així mateix és necessària, creiem, una llibertat més responsable, que és com dir que no hi pot haver llibertat sense justícia. No és agosarat descriure l’Univers com una xarxa solidària feta d’ones, de partícules i de formes de vida connectades entre sí. En l’àmbit humà, aquest fenomen s’anomena ajuda mútua, recolzament mutu o cooperació. L’economia col·laborativa aniria, doncs, en aquesta línia. El món i les persones, sobretot, hi sortirien guanyant.

La fotografia que encapçala el text és de Paul Strand i Charles Sheeler, i forma part del curtmetratge Manhatta (1921), inspirat en el poema de Walt Whitman “Mannahatta”.