Hi va haver un moment en què la Unió Europea va poder exercir un paper actiu i eficient en assumptes com la pacificació de conflictes, la denúncia de les vulneracions de drets humans, el compromís amb el medi ambient o posar en valor la riquesa lingüística i cultural del continent. Amb tot, em caldria força temps per recordar quin fou aquest moment, si és que mai va existir realment. Així que aquest “va poder exercir” indica, amb tota seguretat, una possibilitat que no es va donar mai del tot.

Europa, és obvi, pateix una crisi de valors i d’identitat. És una cosa, tanmateix, que ja ve de lluny. Però crec que ara s’ha agreujat encara més per la puixança de l’extrema dreta, que ja governa en alguns estats, i per la delicada situació geopolítica mundial. Diria, doncs, que els valors fundacionals d’Europa, basats en l’humanisme i en l’humanitarisme, han quedat diluïts per interessos econòmics i polítics espuris.

És trist i indignant, per exemple, que la UE no hagi estat prou contundent davant les massacres i la crisi humanitària que pateix el poble palestí. Sí, ha donat suport a Ucraïna, que ha estat ocupada i martiritzada, però també hauria d’haver estat al costat dels ciutadans de Gaza, víctimes d’una reacció desmesurada i cruel. En efecte, no hi ha paraules per a tanta crueltat. Fins i tot en l’assassinat hi ha un límit. Disparar contra persones que només pretenen proveir-se d’aliments… On s’ha vist això? Europa majoritàriament calla i ens omple a tots de vergonya.

Per altra banda, ara resulta que la màxima preocupació de la UE i la OTAN és no fer enfadar el fatxenda president dels EEUU i que cada país aporti, com aquest ha ordenat, un 5% del PIB en despesa militar. Té la complicitat del secretari general de l’Aliança Atlàntica, un home que li riu les gràcies ─recordem el tema de Groenlàndia─ i que s’ha convertit en el seu fidel vassall i adulador, a l’alçada dels trumpistes més acèrrims.

Trump va dir que pacificaria el món, i que els conflictes d’Ucraïna i Gaza quedarien resolts en quatre dies. No ha estat així, i no fa la pinta que tot plegat pugui resoldre’s aviat. Així mateix, el conflicte entre Israel i Iran ha tingut el món en alerta vermella. Tot i això no descartem ─i de fet ja ho hem vist─ que un cop s’aturin definitivament les hostilitats entre els dos països, Trump s’erigeixi com l’artífex de la fi del conflicte, i d’aquesta manera vulgui fer punts per obtenir el Premi Nobel de la Pau ─una mostra més que el seu ego no té límits─. En tot cas, no es pot descartar una ximpleria d’aquest tipus. Ja ho vam veure quan li van donar el premi, ja fa unes quantes dècades, a un altre personatge sinistre com Henry Kissinger.

Certament ens manquen veus honestes, amb autoritat moral, que apostin per la pau. I no sembla que dins la UE hi hagi alguna persona o persones capaces d’exercir aquest paper, tan determinant i necessari en els temps que estem vivint.

Així mateix, pel que fa a les polítiques migratòries, les màximes autoritats europees continuen fent el joc a la ultradreta. Prioritzen temes com la immigració irregular, la limitació de l’asil o l’externalització a tercers països abans que el compliment dels drets humans. Una llàstima.

Per últim, tot i els entrebancs que hem descrit, seguim mantenint, malgrat tot, el compromís en un projecte europeu de pau i de fraternitat, obrint nous camins d’esperança, i que no siguin només els de la vergonya i la ignomínia.

La imatge que encapçala el text mostra un mural de l’artista Banksy.