La gent demana pel jardí més famós de Ferrara. És inútil: no el trobaran. Només va existir en una novel·la de Giorgio Bassani, tot i que l’esperit dels Finzi-Contini encara continua viu en els calls i jardins de la ciutat.

En el cementiri jueu caminem sobre l’herba humida que rodeja les tombes i descobrim la làpida dels Finzi Magrini ─aquest nom sí, real, i que li va servir d’inspiració─. És el matí d’un dia d’agost, i no s’hi veu quasi ningú. El silenci és un crit que ens recorda la tragèdia del passat, però també és una advertència que el feixisme torna a estar entre nosaltres, si és que mai n’havia marxat.

Abans de la guerra, la comunitat jueva de Ferrara la formaven unes 700 persones. A finals de 1938 es promulguen les lleis racials. A la tardor de 1943 els nazis havien deportat 183 jueus de la ciutat. Gairebé tots van morir a les cambres de gas.

El narrador de l’obra recorda perfectament una tarda de juny de 1929. Ha agafat la bicicleta, i ha fet un tros del camí que voreja la muralla. Fins que s’ha aturat entre la Porta degli Angeli i l’estació ferroviària. S’ha estirat sobre l’herba. Té el rostre encès, solcat per les llàgrimes. El motiu: un quatre en matemàtiques a l’examen de revàlida. No es pot treure del cap el número escrit amb tinta vermella, que resplendia enmig d’altres xifres de color negre, en el full de notes clavat a la paret.

Deuen ser entre les dues i les tres; no ho pot precisar bé. El lloc és força solitari, una planura verda a l’oest de la ciutat. Fa calor, però l’aire reconforta. Ha quedat mig endormiscat.

Algú el crida. Obre els ulls. Més enllà d’uns arbres distingeix un mur alt i extens, amagat entre el verd, darrera del qual hi ha el jardí i la mansió dels Finzi-Contini, una aristocràtica família jueva. Micòl, la filla de tretze anys, l’observa recolzada sobre el mur. El noi s’hi acosta; sap qui és. El mur projecta una ombra que fa olor d’ortigues i de fems. Del jardí, s’aixeca un perfum de roses.

Han passat molts anys, però no ho pot oblidar.

El cel és transparent, sense cap núvol. El sol juga amb els cabells rossos de la noia. És prima i té uns ulls grans i clars.

Ella el convida a pujar. Dubta. El mur és llis, elevat, no és fàcil pujar-hi. Finalment desisteix, però hi acabarà pujant… deu anys després. Llavors hi passarà hores, entre la lectura de llibres i les partides de tennis, però és cert que des del principi li va semblar que aquell jardí era una barreja de vida i de mort, de bellesa i de caducitat.

A Ferrara, els noms de les víctimes de la barbàrie estan inscrits a les pedres i a l’aire. La memòria, com la boira, no ha deixat del tot la ciutat.

Avui, com ahir, altres ciutats d’arreu del món pateixen odi, violència i deportacions. El dolor i la memòria també hi tenen el seu espai.

El Jardí dels Finzi-Contini, l’obra de Giorgio Bassani, la podem trobar en català, amb traducció de Carme Serrallonga, i publicada per Proa. En castellà, la va editar Espasa Calpe, dins la colección Austral, amb pròleg d’Antonio Colinas i traducció de Carlos Manzano.

La imatge que encapçala el text forma part del film El jardí dels Finzi-Contini, dirigida per Vittorio de Sica l’any 1970, i basada en la novel·la homònima de Giorgio Bassani.