El filòsof i matemàtic Bertrand Russell (1872-1970) va representar com pocs la figura de l’intel·lectual compromès, al costat d’altres escriptors de renom com Sartre, Camus o Hannah Arendt. En els darrers anys de la seva vida va participar en diverses campanyes contra la proliferació d’armes nuclears i es va oposar amb determinació a la guerra del Vietnam. Precisament fa poc he llegit la seva obra Crims de guerra al Vietnam, en una edició en castellà que va sortir un any després de la publicació de l’original en anglès (1967). El llibre analitza ─i denuncia─ la geopolítica i el periodisme de certs mitjans de fa 60 anys. Ens descriu un món embrutit pel racisme, la deshumanització i la crueltat, però també un món que anhela la pau i la llibertat. Si fa no fa com avui.

Russell ens recorda la nostra condició humana i que oblidem la resta. Les guerres són un infern: “La guerra contra el poble del Vietnam és un acte de barbàrie. És un acte d’agressió i de conquesta”. El primer deure d’un home no és cometre assassinats en massa i “l’única manera de fomentar el bé comú és mitjançant la cooperació”. Per això cal que la societat es negui a seguir als assassins de masses: “L’única solució a la crisi americana és que el seu poble s’emancipi d’aquests bàrbars que parlen en el seu nom i que han profanat així a un gran poble”. Com s’ha vist al llarg de la història, també avui, el fet que certs dirigents hagin estat elegits democràticament no els fa ser menys bàrbars. No cal donar noms, oi?

Russell esmenta el cas d’un subsecretari de defensa nord-americà que el desembre de 1962 havia dit públicament: “La mentida és una arma que un govern pot emprar legítimament”. En això tampoc hem canviat. És més, les xarxes socials han accentuat i amplificat encara més la mentida i l’odi.

Afegeix Russell: “Com és possible que la gent corrent i honrada d’Amèrica hagi donat suport a aquesta guerra?” Avui podem dir el mateix en referència a altres conflictes i horrors comesos pels homes. Per què? Per pur convenciment, per fanatisme, per por?

Les víctimes principals de les guerres i les deportacions, especialment en els darrer segle, són persones innocents, civils, dones i infants en una proporció molt elevada. Bombardeigs sobre hospitals, escoles, mercats… Era així al Vietnam fa seixanta anys, a Bòsnia fa trenta, i avui a Gaza o a Ucraïna. Nens, nenes… condemnats a morir. Estaven jugant, feien cua per un tros de pa o per un cubell d’aigua. Un horror que es vesteix amb el silenci de la comunitat internacional. Indignació i vergonya. No hi ha paraules. Fins quan? Crims de guerra a… Cal seguir escrivint llibres i denunciant. Sigui on sigui.

La imatge que encapçala el text és una obra de Georges Rouault, i forma part de la sèrie Miserere.