Cadascú té un llibre o un autor que li parla a cau d’orella, que el fa sentir partícip de la vida i dels seus misteris i que l’ajuda a reforçar els vincles amb el món. Però es publica tant que sovint no sabem què escollir i si l’elecció ha estat la més adequada. A vegades són detalls, més enllà de l’autor i el tema, allò que determina la tria d’un llibre: el paràgraf inicial, la coberta, el format en el seu conjunt, una crítica positiva llegida en algun suplement literari… Òbviament hi ha llibres bons i hi ha llibres prescindibles, la lectura dels quals no ens aporta res. Tanmateix, no som ningú per dir allò que cal llegir i allò que no val la pena. Només podem recomanar i engrescar la lectura d’uns quants llibres i escriptors que ens han deixat petjada. Però avui no farem això, sinó que només esmentarem uns quants autors que han destacat no sols per la seva literatura i per les seves lúcides reflexions sinó també pel seu compromís ètic. Tot i això no podem trobar actualment cap dels seus llibres traduïts al català o al castellà, a menys que sigui en alguna llibreria de vell o de segona mà. Per bé que en el seu moment ─estem parlant d’unes quantes dècades enrere─ s’havia editat amb menor o major profusió la seva obra. M’agradaria citar doncs, entre altres, Max Picard, Jean Lacroix, Albert Schweitzer, Germaine Tillion o Petra Kelly. Així que, des d’aquest humil espai animem les editorials a reeditar alguns dels seus llibres, immersos com estem enmig de tant llibre mediàtic i/o insubstancial. Sentirem veus que apel·len a la llibertat, a la solidaritat i a la dignitat humana. Un missatge més necessari que mai en un món convuls com el nostre, on regnen polítics frívols i sense escrúpols i influencers de pa sucat amb oli, malgrat que gaudeixen de milions de seguidors.

El tren és ─o era─ un lloc idoni per llegir. Crec que ho pot continuar sent, si més no per fer-nos el viatge més curt i aportant-nos una mica de serenor davant dels sotracs habituals dels combois, i de la xarxa ferroviària en el seu conjunt, que patim diàriament. I si no disposem, pel que sigui, de cap llibre a prop, ja sigui en un viatge curt o en una travessia llarga, sempre podem contemplar el paisatge o simplement badar per la finestra del vagó. Això si els grafiters de torn hagin actuat amb una mica de delicadesa i respecte, i no hagin pintat els vidres, com passa gairebé sempre. Sense poder veure el paisatge en la seva totalitat i disposar de poca llum natural, el viatge encara pot ser més tenebrós i angoixant.

I dels grafitis passem a la fotografia. Ja fa uns quants anys, el fotògraf francès Édouard Boubat ens alertava, en relació amb la seva professió artística, que “la inflació d’imatges pot empobrir les coses”. Això s’ha accentuat en els darrers anys amb les noves tecnologies. Efectivament, un excés d’imatges o d’informació, més que enriquir el món i el conjunt de la societat, ens empobreix, ens desinforma, i ens fa ser, segons com, més estèrils des d’un punt de vista informatiu i cultural. Siguin o no imatges reals o falsejades, la insensibilitat i la indiferència davant del dolor i el sofriment augmenten. I això és un drama, certament. Potser es tracta, seguint la vessant humanista de Boubat, de tornar a mirar el món amb sensibilitat i amb tendresa. La vida és bella, malgrat tot, i cal celebrar-la. És una petita victòria sobre aquells que la volen destruir. Més ben dit, sobre aquells que volent preservar el seu estil de vida i els seus costums, destrueixen la vida dels altres.

Boubat va saber captar amb la seva càmera la poesia de la vida quotidiana, com ho van fer Vermeer o Corot, per exemple, en la pintura. I en un llibre, en una fotografia, en una pintura o en una peça musical, quan hi tornem, acabem per trobar moltes més coses que la primera vegada. L’emoció no s’exhaureix.

Per acabar, dir-vos que La Nau deixa, com cada estiu, la mar oberta i torna al port, cercant un lloc tranquil i encalmat, que faciliti la reflexió, la contemplació, la lectura. Més d’hora que tard esperem reprendre la navegació, fent que la cultura sigui una font de plaer i de curiositat, una cuirassa contra la violència i la intolerància, i un estímul a favor de la pau, la vida i la llibertat. Salut i bon estiu.

La fotografia que encapçala el text és d’Édouard Boubat. Nazaré, Portugal, 1956.