El seu nom em desplau, fins i tot em neguiteja i m’enutja. Difícilment hi puc connectar. La cosa va anar a més quan vaig saber que, amb la idea de fer-li un lloc, s’havien expulsat altres noms que havien format part de la vida de moltes persones. Així que cada vegada que invoquen el seu nom ─cosa que passa ben sovint, i d’una manera reiterativa─ el rebuig augmenta. Sí, el nom el trobo lleig, insuls, gens atractiu, sense ànima. Hi reconec, això sí, aquesta tendència que tenen molts vers un món cada cop més tecnificat, impersonal i menys romàntic, que definitivament no és el meu. Suposo que ja heu encertat de què parlo: em refereixo, naturalment, a 3CatInfo. Amb la creació d’aquest monopoli informatiu s’han abolit o diluït noms tan bonics, estimats i plenament consolidats com Catalunya Informació, Catalunya Ràdio, 3/24 i TV3. D’aquesta manera, s’ha entrat en un procés d’uniformització i de concentració però també de confusió, on costa discernir la part de ràdio de la part de televisió. Així mateix, els colors, el …

A Catalunya, sigui on sigui, a l’hora d’encetar una conversa o demanar per alguna cosa sempre ho faig en català. A tothom, tingui la fesomia que tingui, em dirigeixo en aquesta llengua, fins i tot si em parlen en castellà. Un cop comprovat que m’entenen en català, continuo com si res. D’aquesta manera, hom conserva el dret de parlar amb la llengua que vol o amb la qual s’expressa millor. I no hi ha cap problema. Això sí: si el meu interlocutor no comprèn el català aleshores m’hi adreço en castellà, o, si cal, intento expressar-me amb altres idiomes. La comunicació i l’entesa per sobre de tot. Amb tot, hem d’admetre que viure només en català a Catalunya a vegades no és possible. Tanmateix, no hem de defallir, i cal continuar utilitzant-lo i impulsant-lo, fins i tot en contextos més adversos. Així mateix, crec que a les persones nouvingudes que estan aprenent català, amb dedicació i esforç (en soc testimoni), els hauríem de parlar en català. Sens dubte ho agrairan. És també una forma de …

L’horror a Gaza sembla no tenir fi. Cada dia es produeix un nou episodi de violència, mort i barbàrie. A les violacions dels drets humans per part de l’estat d’Israel ─com l’ús de la fam com a arma de guerra─, s’hi afegeix el silenci i la inacció de bona part de la comunitat internacional. Per tot plegat, els màxims dirigents de la UE i dels Estats Units haurien de dimitir. No són dignes del càrrec que ocupen, però sobretot han demostrat poca compassió i nul esperit humanitari. Alhora el desdeny i l’actitud frívola que han mostrat aquests dies vers la Global Sumud Flotilla ja no sorprèn ningú. Tanmateix, resulta indignant. Cal recordar, a més, que l’abordatge i detenció dels activistes per part de l’exèrcit israelià s’ha produït en aigües internacionals, transgredint, un cop més, el dret internacional. Tot està permès. Trobem a faltar també una major contestació de la societat israeliana contra la política criminal i deshumanitzadora del seu govern ──a banda d’exigir l’alliberament dels ostatges─. On és el centreesquerra laic i pacifista israelià? Podem …