A Catalunya, sigui on sigui, a l’hora d’encetar una conversa o demanar per alguna cosa sempre ho faig en català. A tothom, tingui la fesomia que tingui, em dirigeixo en aquesta llengua, fins i tot si em parlen en castellà. Un cop comprovat que m’entenen en català, continuo com si res. D’aquesta manera, hom conserva el dret de parlar amb la llengua que vol o amb la qual s’expressa millor. I no hi ha cap problema. Això sí: si el meu interlocutor no comprèn el català aleshores m’hi adreço en castellà, o, si cal, intento expressar-me amb altres idiomes. La comunicació i l’entesa per sobre de tot.

Amb tot, hem d’admetre que viure només en català a Catalunya a vegades no és possible. Tanmateix, no hem de defallir, i cal continuar utilitzant-lo i impulsant-lo, fins i tot en contextos més adversos.

Així mateix, crec que a les persones nouvingudes que estan aprenent català, amb dedicació i esforç (en soc testimoni), els hauríem de parlar en català. Sens dubte ho agrairan. És també una forma de fer-los saber que totes i tots formen part del nou país d’acollida.

Parlar una llengua mai pot ser un destorb o un impediment. Amb cordialitat i respecte, per part de tothom, la vida esdevé molt més fàcil, certament.

La pintura que encapçala el text és de Ramon Casas. El descans dels ciclistes, 1896.