La cultura ofereix un espai de repòs i serenitat davant la confusió i les desgràcies que hipotequen el món. Però això no vol dir que ens desconnecti de la realitat; al contrari. A part que ens fa ser més conscients dels problemes de la societat, la cultura ens vincula, d’una manera íntima diria jo, amb el millor de la humanitat. És una revolta interna que ens convida a aprofundir en l’amor i en l’acció. Ho he comprovat després de veure recentment dues pel·lícules que m’han commogut i que voldria recomanar. La primera és Acabades de néixer, la nova cinta dels germans Dardenne, sobre unes noies adolescents que han estat mares, i que vaig poder veure en versió original subtitulada en català. L’altra és Leo & Lou, el debut en el llargmetratge de Carlos Solano, sobre una nena muda que fuig d’un centre d’acollida. Més enllà del tema i de les seves qualitats cinematogràfiques, allò que m’agradaria destacar d’aquests films és la seva mirada humanista, en particular com els directors acompanyen els seus personatges amb respecte, …

A la vida, i en particular en la política, trobem a faltar més tendresa, cor ─ inclòs el coratge─ i confiança. “Ser tendre i al mateix temps subversiu”, havia dit l’activista i política alemanya Petra Kelly, per la qual era imprescindible una nova relació entre els éssers humans, però també amb els altres animals i les plantes, basada en la tendresa, la cooperació i la no-violència. És obvi que en tota aquesta concepció hi ha un capteniment ètic, en la teoria i en la praxis, i un compromís ineludible amb el principi d’inviolabilitat de la vida. Tanmateix, observem perplexos com aquestes qualitats no cotitzen massa en el tauler de joc de la geopolítica mundial. Les grans potències, per exemple, ─ algunes de les quals són en teoria democràcies─ fan cas omís fins i tot de lleis avalades pel dret internacional i que tenen a veure amb els drets humans o el canvi climàtic. Molt trist i deplorable tot plegat. A més a més, la Unió Europea que es declara hereva dels valors humanístics i il·lustrats, …