Als 50 anys de la mort del dictador, cal recordar, de nou, les seves víctimes. Les que va deixar la guerra, els morts a la rereguarda, els infants que van morir en els bombardeigs, els exiliats, els deportats als camps de concentració, els que van patir repressió, tortura o marginació, els que van ser assassinats (Companys, Carles Rahola, Joan Peiró, Les Tretze Roses, Puig Antich…).

No hem d’oblidar, tampoc, que va ser un règim feixista que va rebre el suport del feixisme italià i del nazisme durant la Guerra Civil, i que va governar amb mà de ferro durant gairebé quaranta anys amb el beneplàcit de les democràcies europees i dels Estats Units. Un règim cruel i assassí que en comptes de cercar la reconciliació va buscar la revenja i la confrontació. Un règim contrari a la vida, a l’amor, a la llibertat, a la compassió, en el seu sentit més ampli i profund. I a tot això hi hem d’afegir, a més, la por i el silenci imposats, la fam de la postguerra i la repressió cultural i lingüística sobre el nostre país.

Als 50 anys de la mort del dictador, hi ha encara un franquisme que perviu, i qüestions relacionades amb la memòria que no han estat resoltes, com les fosses comunes. La reivindicació del franquisme o la seva banalització per part de certes persones torna a estar d’actualitat, i el seu ideari, maquillat d’una certa modernitat, es respira en el Congrés dels Diputats.

Si la transició va ser tan modèlica, com ens van dir, tot això hauria estat impensable. Fa molt temps que s’haurien d’haver esborrat totes les empremtes físiques que resten del franquisme ─com haver emprès la reconversió de la comissaria de la Via Laietana─ i que s’acomplís tot el conjunt de polítiques de memòria democràtica. En canvi, el feixisme, més desimbolt que mai, torna a treure el cap, precisament en els moments en què la democràcia s’ha afeblit, ha estat massa cautelosa o ha deixat de banda la memòria històrica.

Per tant, més que mai, cal enfortir i consolidar la democràcia en tots els àmbits. I amb aquesta, també la justícia, per la qual van lluitar i segueixen lluitant encara tantes persones.

La fotografia que encapçala el text és de Francesc Català-Roca.