La cultura ofereix un espai de repòs i serenitat davant la confusió i les desgràcies que hipotequen el món. Però això no vol dir que ens desconnecti de la realitat; al contrari. A part que ens fa ser més conscients dels problemes de la societat, la cultura ens vincula, d’una manera íntima diria jo, amb el millor de la humanitat. És una revolta interna que ens convida a aprofundir en l’amor i en l’acció.

Ho he comprovat després de veure recentment dues pel·lícules que m’han commogut i que voldria recomanar. La primera és Acabades de néixer, la nova cinta dels germans Dardenne, sobre unes noies adolescents que han estat mares, i que vaig poder veure en versió original subtitulada en català. L’altra és Leo & Lou, el debut en el llargmetratge de Carlos Solano, sobre una nena muda que fuig d’un centre d’acollida.

Més enllà del tema i de les seves qualitats cinematogràfiques, allò que m’agradaria destacar d’aquests films és la seva mirada humanista, en particular com els directors acompanyen els seus personatges amb respecte, tendresa i amor. Surts del cinema sentint-los molt propers, amb la seva vulnerabilitat i resistència, i amb el convenciment que hi ha en l’ésser humà, malgrat tot, “més coses dignes d’admiració que de menyspreu”, com va escriure Albert Camus.

Fotografia: Imatge del film Jeunes mères (Acabades de néixer), de Jean-Pierre i Luc Dardenne.