El tren és ─o era─ un mitjà idoni per llegir. El ritme amb el qual avancen les paraules es mesura amb la pròpia cadència del ferrocarril, amb el seu moviment i amb la seva fressa que lluny d’estridències ens aporta serenitat i ens convida a transitar per estats propers a la felicitat.

Malgrat que ja no sovintegen els llibres ni la lectura a l’interior dels vagons, amb més raó volem reivindicar i enaltir aquesta bella pràctica, la qual més enllà que ens hàgim enamorat del propi text literari i de la història que s’explica fa que el viatge sigui més curt ─si desitgem arribar aviat al nostre destí─ o més llarg ─si el que volem és gaudir encara més del viatge─. Alhora, davant dels sotracs i les incidències habituals dels combois i de la xarxa ferroviària en el seu conjunt que patim gairebé cada dia, la lectura d’un llibre esdevé una activitat preciosa per no caure en la frisança i en la desesperació.

En tot cas, si no disposem, pel motiu que sigui, de cap llibre, diari o revista, sempre podem contemplar el paisatge o simplement badar per la finestra del vagó. O fer les dues coses alhora. És bonic mentre passes les pàgines del llibre aixecar lleument el cap i trobar-te de sobte, a l’altra banda de la finestra, un somriure que algú ha deixat anar a l’andana d’una estació, uns arbres bellament retallats a l’horitzó, unes flors blanques que resisteixen el vent, unes muntanyes de color blau o el mar ple de tonalitats verdes i grises. Un cop has contemplat aquests fragments de vida, tornes al text amb més emoció si cal. Això sí, si els grafiters de torn hagin actuat amb una mica de delicadesa i respecte, i no hagin pintat els vidres dels vagons, com passa habitualment. Sense poder veure el paisatge en la seva totalitat i amb la poca llum natural que hi entra el viatge adquireix tenebror i una certa angoixa, que la lectura d’un llibre no pot apagar del tot. Quan la foscor guanya a la llum ─ o més ben dit, quan l’espai s’ha tancat més sobre si mateix─ la gent torna a connectar-se amb el mòbil. A manca de llum exterior, aquest aparell li ofereix una bona solució. Però això fa que s’allunyi més d’ella mateixa i dels altres.

No podem negar que la conversa és un altre plaer que ha sortit perdent amb les noves tecnologies. Les “converses” virtuals mai no podran substituir les presencials i la lectura d’un bon llibre té suficients elements atractius, malgrat tot, per continuar enriquint la nostra existència quotidiana. Com deia Ciceró, “res no és tan escaient com conservar la fermesa en tota acció que es faci o en tota determinació que es prengui”*. I això és el que farem. Encara que els camins ens portin a altres fites i distraccions, la lectura i el llibre ─i amb això acabem llançant un missatge esperançador─ no desapareixeran mai.

*Dels deures (I), amb traducció d’Eduard Valentí i Fiol. Fundació Bernat Metge (1952).