A pocs dies d’acabar l’any, acudim de bell nou als autors clàssics, els quals, recordem-ho, no només ens diuen coses de l’època que els va tocar viure, sinó que també ens parlen del moment present i alhora ens desbrossen el camí per encarar millor el futur immediat. Aquesta vegada ens acompanyen el reconegut historiador i cònsol romà Corneli Tàcit (56-120), i una de les figures més rellevants del Renaixement: Leon Battista Alberti (1404-1472), humanista, erudit i home versat en múltiples coneixements.

Ambdós els podem llegir en català gràcies a l’editorial Adesiara, que prossegueix la tasca encomiable d’oferint-nos belles edicions bilingües d’escriptors clàssics de totes les èpoques. Cal dir també que de Tàcit podem trobar diverses obres seves en l’extens i magnífic catàleg de la Fundació Bernat Metge.

Comencem, doncs, amb una obra recentment editada de l’historiador romà: Vida de Juli Agrícola, un estudi biogràfic sobre el governador de Brittània, que a més va ser el sogre de Tàcit. Després de l’època fosca, cruel i violenta, que va caracteritzar el període de Domicià, amb la recuperació d’una certa llibertat l’autor va escriure un breu tractat elogiant l’Agrícola, “un home honorable que va viure en un temps de deshonor”. Tàcit ens recorda com l’Agrícola “amb la seva prudència natural, actuava de manera senzilla i justa entre els civils”. Llur noblesa s’oposava a la tirania, i la tasca que va fer com a governador li va comportar, pel que sembla, l’enveja del mateix Domicià. Com diu Xavier Patiño en el pròleg, l’obra vol posar damunt la taula com “el record dels homes virtuosos perdura molt més enllà de les seves accions”. Així que, a banda de personatges perniciosos i malvats, el llibre reivindica el fet que en el món romà hi va haver també personatges íntegres i que van actuar amb mesura i equanimitat.

Però Tàcit no només ens parla del seu sogre i de les seves virtuts sinó que també ens obsequia amb una descripció molt interessant sobre els pobles de Britànnia. I ens deixa una frase que podria ser aplicada a qualsevol activitat humana, i que per ell és la condició més iniqua de la guerra: “Tots s’atribueixen els èxits, mentre que el fracàs l’imputen a un de sol”.

Per altra banda, el llibre d’Alberti, publicat en català l’any 2018, és un elogi de les lletres, amb les quals podem adquirim coneixement i virtut, i per tant la felicitat i la dignitat, com s’esmenta en el pròleg signat per Alejandro Coroleu. El text és alhora un atac a la mentalitat florentina, mercantil i burgesa, que exaltava l’èxit social i el guany econòmic. Alberti, que és un gran admirador dels autors antics, és conscient, tanmateix, dels grans sacrificis que s’han de fer si hom vol dedicar-se a les lletres.

“Els estudis literaris posseeixen en ells mateixos no sé quina virtut que fa que, com més coses aprens, sempre t’adones que n’ignores moltes més  i que t’hi has de dedicar amb un interès més àvid”, escriu. Alhora, cal conrear els estudis literaris amb extrema atenció, amb molt d’esforç i llargues vetlles. I no manca la solitud, reconeix. Així mateix, amb l’estudi de les lletres hom no pot fer-se gaire ric, ja que “allò que s’obté amb les bones lletres ─la modèstia, la magnanimitat, la virtut i la saviesa─ impedeix que l’ànima lliure, dedicada amb esperança i afany a coses importants, es deixi enredar pels guanys i per qüestions trivials; la mateixa saviesa i la mateixa virtut no permeten que una ment recta es rebaixi entre qüestions efímeres”.

Els homes de lletres consideren, segons afirma Alberti, que no cal desitjar res més que una virtut sòlida i honesta. Res més allunyats doncs dels cobdiciosos, que fan servir el pillatge i l’avarícia per augmentar el seu patrimoni. Certament, és difícil enriquir-se amb les lletres, reitera, tot i que hi ha homes que volen enriquir-se sense honor. Però “m’estimo més suportar amb coratge la pobresa per amor a la saviesa”, afegeix. “Els ignorants desitgen les riqueses que veuen, menyspreen la saviesa que no coneixen, cerquen els diners, no presten atenció a la virtut”, escriu. Tanmateix, “els esperits més il·lustres prefereixen assolir dignitat més que no pas riqueses”.  Per dedicar-se a les lletres és necessari rebutjar, doncs, tota mena d’esclavitud, i aleshores hom pot esdevenir una persona lliure.

Alberti refusa, a més, les obligacions públiques, ja que tenen els següents desavantatges: “Distreuen l’ànim dels estudis, l’empenyen vers l’angoixa i l’enveja, l’exposen a les enemistats i als perills, causen preocupacions, fatigues i dificultats molt amargues”. Tot i que reconeix que “en les lletres s’apleguen moltes penalitats, cap plaer, moltes despeses, mínims guanys, moltes dificultats, molts perills i un prestigi del tot insignificant”, les arts, tanmateix, “aspiren a la virtut, a la tranquil·litat de l’ànima, a la saviesa”, com ja van ensenyar els antics. La veritat i la senzillesa, conclou l’autor, són dues coses que són el fonament i el puntal per a una vida pròspera i feliç. Qualitats que convé reivindicar sempre, i que avui continuen sent absolutament vigents i necessàries.

 ─Vida de Juli Agrícola. Tàcit. Introducció i traducció de Xavier Patiño. Adesiara, 2025.

─Els avantatges i els desavantatges de les lletres. Leon Battista Alberti.  Introducció i traducció d’Alejandro Coroleu. Adesiara, 2018.

La pintura que encapçala el text és de Giorgione. Els tres filòsofs (1505-1509).