La pau definitiva a Palestina i a Ucraïna, malgrat el compromís adquirit en el seu moment per l’actual president dels EEUU i el seu equip, resta encara lluny de ser una realitat. Els acords de pau per a Gaza tot just van començar fa un parell de mesos, però cada dia continuen morint persones sota el foc de l’exèrcit israelià. La situació a Cisjordània també és molt delicada. L’atac dels colons contra els palestins no s’aturen, i les seves accions queden impunes.

Pel que fa a Ucraïna, Trump està disposat a acceptar molts dels punts exigits per Putin. Una manera de legitimar la invasió per part de Rússia. De moment, però, la població civil continua sofrint els desastres d’una guerra que ja fa anys que dura. La qüestió rau també en saber si més enllà de la pau hi podrà haver justícia. Tot fa pensar que això serà encara més difícil. Més que res perquè som escèptics i cautelosos sobre el fet que la comunitat internacional tindrà la voluntat, la capacitat i la força d’aplicar-la.

Així mateix, tenim altres conflictes mundials que continuen latents. O no s’han resolt encara o la pau que recentment s’ha pactat és tan feble i feta a corre-cuita que pot esclatar en qualsevol moment. Per tant, la tasca que s’ha assignat el president nord-americà de pacificador va pel camí de ser un fracàs absolut. Però no ens enganyem. Per a aquest la pau no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per aconseguir beneficis econòmics pel seu país i per omplir les butxaques dels seus familiars i amics. El desitjat premi Nobel haurà d’esperar, doncs, però coses més grosses i indecents hem vist i no podem descartar que un fet d’un desvergonyiment com aquest pugui tenir lloc en el futur. El que no li manca a Trump són aduladors, capaços d’humiliar-se i d’acompanyar-lo fins a la fi del món. Rutte i Infantino, per exemple, són dos dels vassalls de l’escena internacional que li riuen les gràcies. Però no són els únics. D’aquesta manera, l’individu amoral i groller de color panotxa continua alimentant el seu ego desbocat.

Parlant del Nobel de la Pau, qui se l’ha emportat finament enguany ha estat María Corina Machado. Condemnem ─no podia ser d’una altra manera─ el règim autoritari de Maduro i la repressió que manté sobre bona part del seu poble i especialment sobre els dissidents polítics, però no per això estem d’acord amb l’opositora veneçolana i amb el seguici que l’envolta. De fet, ni l’un ni l’altre. Machado, que és una aliada de l’extrema dreta mundial i trumpista declarada, no ha dit res contra els desitjos del magnat d’utilitzar la violència per ocupar Veneçuela ─més aviat l’ha aplaudit─, ni tampoc contra les execucions extrajudicials al Carib, les batudes contra els immigrants ─alguns dels quals veneçolans─ en territori estatunidenc o la retallada de les partides humanitàries que va aprovar el govern nord-americà. És a dir, hi ha vegades que les lliçons sobre democràcia i pacifisme que invoquen certes persones cauen per la seva hipocresia i incoherència.

Per altra banda, una altra de les notícies pèssimes dels darrers dies és que s’albira un nou govern d’extrema dreta al món. Aquest cop serà a Xile, on un destacat pinochetista i fill d’un oficial nazi ocuparà el Palau de la Moneda. És una tendència, aquesta, que va agafant cada cop més força a l’Amèrica Llatina, i també en altres països del món. En aquest sentit és necessari que l’esquerra i el centreesquerra ─però també la dreta moderada─ facin una profunda reflexió i no defugin l’autocrítica.

Per que fa a l’estat espanyol no podem descartar ─de fet, arran dels darrers escàndols que afecten el PSOE ja es veu com una realitat propera─ que PP i VOX governin, amb el suport explícit i sense filtres, com hem vist, del president de la Conferència Episcopal espanyola i d’altres estaments. En els darrers anys certes persones s’atreveixen a fer política i intentar canviar, d’una manera barroera, allò que les urnes no els han donat. Parlem de certs jutges, policies o bisbes, naturalment. Sembla que no hagi passat el temps i que ja faci 50 anys de la mort del dictador. Allò que no canvia, tampoc, és que uns quants segueixen utilitzant Catalunya com una arma política. Bé, res de nou, doncs, a l’horitzó de la política espanyola.

No podem deixar d’esmentar tampoc altres problemes que afecten el nostre país, i de fet el món sencer, com són la manca d’habitatge, la sanitat o les conseqüències del canvi climàtic.

Tanmateix, no volem acabar sense oferir una pinzellada d’optimisme. No ens podem quedar només amb l’enuig i la resignació. Cal resistir, posar-nos al costat d’una revolta ètica i moral i unir-nos més que mai a les forces de la democràcia, la llibertat i la decència política.

La fotografia que encapçala el text és de Harry Gruyaert. Irlanda, 1983.

La Nau tornarà l’any que ve. Salut i a reveure.