Hi havia una vegada un home que ho sabia─ gairebé─ tot, tot el que es podia saber a la seva època. Fou probablement el darrer representant d’una espècie en vies d’extinció, la del polimàtic i geni universal: a partir de llavors, les diverses branques de la cultura es van desenvolupar massa ràpid i l’especialització va anar guanyant terreny.

Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) ─el nostre personatge─ va ser una figura plural i polièdrica. No només va absorbir tota la cultura espiritual del seu temps sinó que també “va ser creatiu en totes les disciplines que dominava: les matemàtiques i la física, la filosofia i la teologia”¹. Però això no és tot. Va fer aportacions cabdals a la lògica, la història, la lingüística, la jurisprudència, la tecnologia, la biblioteconomia, la política─ en la seva condició de diplomàtic─, la biologia o la geologia. Així mateix, se’l considera un dels precursors de la informàtica i dels drets dels animals no humans, quan afirma que aquests últims─ com també les plantes─, disposen d’ànima. Autodidacte, lector voraç i escriptor prolífic, el seu afany de saber, com hem pogut comprovar, no va tenir límits.

Però aquesta capacitat prodigiosa i sorprenent no s’adquireix només d’una manera innata, o llegint i estudiant hores i hores tancat en una cambra aïllada. El geni neix també pel contacte, ja sigui personal o epistolar, amb altres persones igualment brillants que inspiren i potencien el seu propi geni (en el seu cas podem esmentar a personatges com Huygens, Spinoza o Newton). Però els seus principals interlocutors van ser dones de la noblesa, dotades d’una extraordinària curiositat i intel·ligència, algunes d’elles princeses. A les cartes que es van intercanviar hi trobem exposades d’una manera clara i entusiasta les idees filosòfiques i científiques que més interès suscitaven en els ambients intel·lectuals.

Les visites a ciutats europees on tenia lloc la innovació i les idees circulaven amb més ebullició eren gairebé una obligació per a tota ment inquieta. Leibniz no va ser una excepció i no va deixar de viatjar per tot el continent europeu. L’estada més llarga va ser a Hannover, en els períodes que va treballar per la cort. A París, tanmateix, un dels centres intel·lectuals per excel·lència, Leibniz descobreix el 1672 els fonaments del càlcul infinitesimal─ una fita que Newton també havia assolit de manera independent─. Alhora, el pensador alemany inventa una calculadora per dividir i multiplicar, que millora la que uns anys abans havia dissenyat un altre geni en diversos camps: Pascal.

Tanmateix, més enllà de la seva diversitat d’interessos i de produccions, allò que importa en Leibniz és “el seu desig de reduir totes les branques del saber a una arrel comuna”. Aquest sentit unitari del saber, que va fer servir també per integrar la filosofia antiga amb la moderna, es basa en una colla de principis que abracen diverses disciplines. Per exemple, el principi de continuïtat: no hi ha ruptures violentes a la naturalesa sinó connexions que són perfectament esclarides. O el principi de l’harmonia preestablerta entre totes les substàncies de l’univers, de manera que tot conspira perquè tot influeixi sobre tot. Una harmonia que, com a creient, afirma que és volguda per Déu, i que regna entre l’espiritual i el material, entre la ment i el cos.

L’univers, assenyala Leibniz, és format per unes substàncies simples, indivisibles, anomenades mònades: una mena d’àtoms espirituals, microcosmos que reprodueixen, cadascun, l’univers a la seva manera. Teoria exòtica, si voleu, però bella i poètica, i que resulta coherent amb la resta dels compartiments de l’edifici filosòfic que va aixecar. No hi veiem, per exemple, una semblança entre el concepte de mònada, els infinitèsims matemàtics i el principi de continuïtat?

Però quin ordre segueix el cosmos, segons Leibniz? No és geomètric i necessari, com exposa Spinoza, sinó que és susceptible d’organitzar-se i desenvolupar-se de la millor manera. La categoria fonamental que interpreta la realitat, segons el seu parer, no és la necessitat sinó la possibilitat. Tot el que existeix, doncs, és una possibilitat que s’ha realitzat, en virtut d’una regla no necessària i lliurement acceptada. En altres paraules, no tot el que és possible s’ha realitzat o es realitza i que el món dels possibles és més ampli que el món del real (principi de plenitud). La vida, tal com la coneixem, representa una possibilitat, però una possibilitat que en unes condicions determinades va tenir lloc, aquí, en el nostre planeta. Potser en un altre univers, en unes altres condicions, s’hagués quedat només en això: en una possibilitat no realitzada o que encara no li ha arribat l’hora. I ara la pregunta fonamental que ens va deixar el filòsof de Leipzig: Per què existeix una cosa enlloc del no res, quan precisament el no res és més fàcil i simple que alguna cosa? Una qüestió, sens dubte, apassionant per ella mateixa.

Leibniz creia que Déu podia crear infinits mons possibles. Al final ha realitzat el millor amb una lliure elecció i això és segons una regla que Ell mateix s’ha posat per la seva suprema saviesa i perfecció. Ha escollit, doncs, la millor elecció entre totes les possibles. D’aquí una de les idees que ha aixecat més polseguera de Leibniz, la que expressa que vivim en el millor dels mons possibles i que, per cert, va ridiculitzar i combatre Voltaire en la seva esplèndida obra Càndid o l’optimisme. En tot cas, aquesta idea s’ha d’entendre des de la perspectiva abans esmentada, sense treure-la de context. Però se’n podria seguir discutint, si voleu. D’allò que no hi ha dubte, però, és el desig etern que un altre món és possible, a la mateixa Terra.

En tots els projectes que va emprendre Leibniz, hi havia un anhel d’unitat en la diversitat─ un objectiu polític, gairebé─, la convicció de trobar una explicació última de la realitat, sempre al servei de la cultura universal. I és que el filòsof alemany posseïa un esperit europeu. Fou dels primers que va treballar per establir mecanismes que reforcessin una Europa cada cop més unida i la pau entre les nacions i les diverses religions. Així va promoure, per exemple, la creació de societats científiques. A més, també va mostrar interès per altres cultures no occidentals, com la xinesa, i va estudiar un dels seus textos clàssics: El Yijing o Llibre de les mutacions.

La seva aspiració a la plenitud li va impedir, paradoxalment, acabar els seus projectes. Així, les seves idees estan disperses en diverses obres, algunes no desenvolupades del tot. Eren tants els interessos i poc el temps que disposava, que li costava finalitzar allò que començava. Per qui vulgui iniciar-se en el seu pensament us recomanem una magnífica biografia de recent aparició, escrita pel filòsof i historiador Michael Kempe, narrada magistralment, i que planteja alguns dels aspectes més importants de la vida i obra de Leibniz a partir de set dies clau, situats en anys diferents. I per entrar directament en la seva filosofia creiem que ho podeu fer amb dues obres, més aviat breus, i que donen alhora una visió global i sintètica d’algunes de les seves idees més importants. Són el Discurs de metafísica i, sobretot, la Monadologia, obra que va escriure el 1714, dos anys abans de morir. Tot i que va ser admirat en vida, va morir oblidat per gairebé tothom, distanciat del món cortesà . Només el seu secretari va assistir al seu funeral. Avui és considerat un dels màxims símbols de la cultura universal i de la unitat d’Europa.

¹Las preguntas de los grandes filósofos. Leszek Kolakowski. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. Editorial Arcàdia, 2008.

El mejor de los mundos posibles. Los 7 días que cambiaron la vida de Leibniz. Michael Kempe. Traducción de Joaquín Chamorro Mielke. Editorial Taurus, 2024.

Discurs de Metafísica/Monadologia. G.W. Leibniz. Traducció de Josep Olesti Vila. Edicions Marbot, 2018.

La pintura que encapçala el text és Arbre vermell, de Piet Mondrian.