Acabem de deixar enrere les eleccions europees, i la fotografia que n’ha sortit no podem dir que sigui massa encoratjadora; més aviat al contrari. En primer lloc, hi ha hagut una participació baixa en general ─ només un 51%─, una tendència que es manté amb major o menor grau i que, malauradament, encara pot anar a més en el futur. Per altra banda s’ha produït un biaix cap a la dreta. Però el que és més preocupant és l’augment de l’extrema dreta xenòfoba, nacionalista i amb posicionaments antieuropeus, i el fet que cada cop són més els joves que es decanten per aquestes opcions. En aquest sentit, intervenen poderosament les xarxes socials, una eina que afavoreix la propagació de les mentides i les mitges veritats. Solucions simples a problemes complexos, la crida a la por i als instints més primaris de l’home o la demagògia són altres de les estratègies que fa servir l’extrema dreta. Però hem de reconèixer, amb tristesa, que han sabut entrar en determinades capes socials que abans votaven l’esquerra o l’extrema esquerra, ja sigui utilitzant temes com la immigració o la crítica a la política mateixa─ com si ells no hi participessin també─.

És deplorable veure, doncs, com Europa, arran de l’ascens pronunciat d’aquests moviments xenòfobs i extremistes es va tancant més sobre si mateixa. Els valors liberals i il·lustrats són cada cop més arraconats. Com fer front a tot això? Sobretot paciència i treball, però també coherència i honestedat. Cal recuperar la il·lusió per un projecte compartit, on la llibertat, la justícia i la solidaritat en siguin els fonaments. Un camí que no han sabut recórrer o consolidar les formacions clàssiques, especialment els partits socialdemòcrates i liberals.

Amb resignació i inquietud veiem com el vell continent, la (des)Unió Europea per ser exactes, frega sovint el ridícul i ens omple de vergonya a l’hora de resoldre els conflictes i mostra desídia i passivitat davant del dolor humà, ja sigui en el seu interior, en els seus límits o més enllà de les seves fronteres, o sobre altres temàtiques com el medi ambient.

Una Europa que segueix abraçant l’economia de mercat i la burocràcia, amb unes polítiques monetàries que generen desigualtat i sofriment, fruit d’interessos econòmics i polítics com a mínim opacs. És una Europa víctima de la covardia i de la inoperància. Certament, fa por veient segons quins escenaris, però no podem deixar de resistir i d’esperar temps millors. La resposta ha de ser més Europa, posant sobre la taula els valors humanistes compartits. Quin futur ens espera, doncs?

Situem-nos deu anys enrere. Recuperem una conferència que va fer Sami Naïr a Barcelona el 2014 ─un any que va ser també d’eleccions europees─, responent les qüestions que li plantejava la periodista Mònica Terribas. Els temes que s’hi tractaven eren Europa, la pervivència de les identitats en un món globalitzat i fenòmens recurrents com la immigració. Sami Naïr és un prestigiós pensador francès d’origen algerià, autor de diversos llibres, una de les màximes autoritats mundials del món àrab i dels moviments migratoris, i que va ser europarlamentari fins el 2004.
Naïr afirmava en aquest acte realitzat al Born Centre Cultural que hi ha una certa decepció amb Europa, sobretot per les seves polítiques devastadores que afecten greument a la classe treballadora. Però sí, afegia, “el projecte europeu segueix sent un desig, instal·lat en l’imaginari de la gent”. Esperem que també ho segueixi sent pels joves d’avui.
La globalització, creia, ens ha portat a un auge de les identitats. Són positives si representen una obertura cap a l’altre. Així, el nacionalisme hauria de ser universalista ─segons ell el català pertany a aquesta família─. Però és evident que no és el cas de certs nacionalismes que trobem en altres llocs del continent. Ho estem veient, deia, amb l’ascens electoral de moviments populistes d’extrema dreta a Hongria, Itàlia, Àustria, França…. Avui, a l’any 2024, observem que no solament no han disminuït aquests moviments sinó que molts d’ells han entrat amb més força al Parlament Europeu.

Pel que fa a l’afebliment de l’esquerra europea en els darrers temps, Sami Naïr afirmava que “l’esquerra ha perdut el poble, i ja només representa les elits”. Per això “el poble està donant suport a l’extrema dreta”. Però és un extremisme que ja no només fa polítiques orientades a crear temor a l’entorn de la inseguretat i la immigració sinó també que s’ha fet seu un discurs social, que era propi de les esquerres encara no fa massa. Això fa que gent de classe obrera, històricament votant de l’esquerra, acabi optant per partits reaccionaris ─amb un discurs identitari i gens universalista─ i més en èpoques de crisi i d’incertesa com les que encara estem vivint. Això, dit el 2014, també ho podem subscriure, en bona part, quan parlem del món actual.

Sami Naïr ja insistia, a la conferència esmentada, en una democràcia més participativa. També creia important recuperar un discurs per a la immigració com a un fenomen social, no com a un problema. Els fluxos migratoris, encara que no ho sembli a primer cop d’ull, només en un percentatge del 4% són cap a Europa; la resta (un 96%) es produeixen a l’interior de l’Àfrica. Molta gent encara creu que és un fenomen la recepció del qual es dona majoritàriament en societats diguem-ne benestants, quan en realitat no és així.
Quines bones polítiques immigratòries serien necessàries establir? Naïr ho resumia en tres punts i ho explicava d’una forma molt didàctica. A grans trets vindrien a ser:

a) Una bona política d’integració. A les persones que arriben caldria explicar-los quins són els valors europeus, si se’n pot dir així. Uns valors europeus que podríem compartir tots plegats, ja que no deixen de ser drets humans fonamentals: llibertat de pensament, la no discriminació per raó de sexe, cultura o religió… b) Una bona política de fronteres, amb una manca d’agressivitat. No es tracta d’obrir fronteres, però sí de tenir una actitud cívica, responsable i solidària. c) Cal tenir també unes bones relacions amb els països d’origen. Aquí hi juga un paper primordial un concepte creat pel mateix escriptor i politòleg i que s’anomena codesenvolupament, una relació més profunda i horitzontal de respecte i de diàleg entre les diverses nacions, sobretot les situades en les dues ribes de la Mediterrània.

A tot això hi hauríem d’afegir, deu anys després, la lluita contra el canvi climàtic i el respecte a la biodiversitat─ temes que han esdevingut encara més cabdals─, així com el repte que suposa la mal anomenada intel·ligència artificial, entre altres qüestions. Totes aquestes propostes, especialment les exposades per Naïr en el seu moment, pensem que continuen sent vigents per encarar el futur, i contrarestar els missatges apocalíptics i falsos de certs discursos populistes. Cal recuperar el discurs i la iniciativa, reforçar la veritat i la concòrdia, i treballar per una Europa encara més democràtica.

La fotografia que encapçala el text és de Harry Gruyaert. Charleroi, Bèlgica, 1981.